Què és el que més t'ha sorprès quan vas sortir de la presó? M'han preguntat moltes vegades en l'últim any i mig.
Veure que els carrers de Bilbao estan plenes de turistes i de gossos amb dues potes, per exemple? O els canvis en la situació política? El primer m'ha cansat i m'ha fotut. Clar que cal continuar lluitant! La segona, segons el parer de les opinions, no ha estat un motiu de sorpresa, ja que quan estem dins, a més de seguir la situació, estem treballant pel nostre poble.
A mi m'ha sorprès la gent. De qui? Per exemple, quan estem muntant les txosnas de l'Aste Nagusia hi ha joves que s'acosten per a demanar treball. Quan sabem que tot el treball (muntar la bastida, fer i pintar els panells, omplir els torns de barra, etc.) ho fem gratis, queden bocabadats. Pel que sembla, els resulta difícil fer un esforç que no sigui per diners (o en el gimnàs). Això m'ha sorprès, perquè tenim un voluntariat i una causa justa que ens fa ser incomprensibles a un sector de la societat actual.
M'ha sorprès que el treball veïnal que fem per una causa justa i voluntària sigui incomprensible per a un sector social
Afortunadament, no és un mal generalitzat! Al nostre país i a l'estranger hi ha massa exemples excel·lents. He estat fos el passat cap de setmana, en el Tatto Circus de Sevilla, recordant els llargs viatges de la dispersió. Dues paraules d'informació per a qui no conegui aquest esdeveniment. Es tracta d'un festival que se celebra en tota Europa, organitzat pel moviment anarquista contra la presó. Durant tres dies s'ofereixen conferències, representacions teatrals o actuacions musicals, en tot cas, en un ambient festiu: ridícul i lluitador. La festa consisteix a treure diners per als presos i, per a això, porten tatuadores que treballen de manera gratuïta. Sí, treball gratis! Durant 72 hores treballaran dibuixants professionals de cuir, cuiners, creadors, improvisadors, etc. Tots els diners que s'aconsegueixi és per a continuar derrocant els murs de la presó. Una vegada més, des que jo mateix havia deixat enrere aquells murs, em sorprenia i em commovia la immensa i generós lliurament de qualsevol humil militant. La guinda del cap de setmana, rebre la trucada dels interns! Hurra! Sapigueu que continuem lluitant per portar-vos a casa!
Al fil de la meva sortida, per a acabar, una situació que m'encanta. Sovint m'ha passat creuar-me amb vells coneguts i sentir frases com “no t'acordaràs de mi...”. Em resulta ridícul respondre que he estat en la presó, però que no tinc alzheimer! Clar que em recordo de vells coneguts i, dit sigui de pas, tampoc tenen alzheimer polític. Els motius i els camins que ens havien unit a la lluita no els hem oblidat. Trenquem les presons!