S'han rebut 148 llaunes de tonyina en forma de sorteig i aleatori en els supermercats d'Alemanya, França, Espanya, Anglaterra i Itàlia. I després d'analitzar-ho en un laboratori independent, aquí es conclou que tots tenen mercuri. Això és el que acaben de demostrar Bloom i Foodwach en una recerca. Segons l'Organització Mundial de la Salut, el mercuri es troba entre els deu productes més tòxics; segons Nacions Unides, la seva presència en la mar ha augmentat un 200% des de l'inici de la industrialització. Però l'escàndol no ha atabalat massa a les autoritats, ja que l'ombra de la poderosa indústria pesquera i del seu lobby pot veure's en les aigües profundes de Brussel·les.
En la nostra llotja i peixateria hem posat onze noms als peixos classificats dins del gènere tonyiner: bonic o tonyina del nord (Thunnus alalunga); cimarrón, tonyina vermella o tonyina vermella (Thunnus thynnus); corbatí (Thunnus obsesus); groc aleta (Thunnus albacares)... La majoria d'elles també es comercialitzen en llaunes de conserva, en grans cadenes de comerç i de manera industrial. L'estudi realitzat a nivell europeu ha analitzat aquests productes i el títol que li han donat els seus autors és significatiu: Du poison dans le poisson. Chronique d’un scandale de santé publiqui (El verí en els peixos. Crònica d'un escàndol de salut pública).
Les dades són significatives: en el 10,3% de les llaunes analitzades el mercuri apareix per sobre del límit que marca la llei europea per a la tonyina, és a dir, més d'un mil·ligram per quilo (1 mg/kg). En concret, aquesta quantitat ha estat superada en quinze llaunes, i en algun cas la presència de mercuri contaminant és quàdruple –en un comerç de Carrefour a París ha donat 3,9 mg/kg–. A més, la limitació general per a la resta dels peixos marins a la Unió Europea és encara més estricta (0,3 mg/kg), per la qual cosa, si es té en compte, el 57% de les llaunes estudiades estaria per sobre de la llei.
Però el més greu és que, com s'ha dit abans, més o menys, totes les llaunes estan contaminades. No és una tos de cabra, tenint en compte que la tonyina és el peix més venut d'Europa. En l'Estat francès, per exemple, el consum de tonyina per persona s'estima en 4,9 quilograms a l'any. La major part d'elles es capturen en la Mar de l'Índia, però també a l'Atlàntic i en el Pacífic.
Mescla amb seleni i... voilà!
La indústria pesquera i les organitzacions de seguretat alimentària han sortit al carrer a menysprear els resultats de l'estudi. Per exemple, en El País hem pogut llegir les paraules dels representants de la patronal de conserveres Aesan (Agència Espanyola de Seguretat Alimentària) i Afanco-Cecopesca, dient que en els seus “milers” inspeccionis els han sortit valors segurs, o que com el que té seleni, el cos elimina fàcilment el mercuri. En un altre lloc, com en la revista Consumer d'Eroski, diuen que la tonyina utilitzada per a les llaunes és més petit i té menys mercuri... A més d'aquests arguments absurds, s'ha qüestionat la metodologia del treball de recerca: “L'informe avança cap a un costat i no es correspon amb la realitat”, ha dit el president de la patronal de tonyinaires Cepesca, Javier Garate. Parlarem més endavant d'aquesta persona.
L'ONG Bloom, amb seu a París, és coneguda per les seves accions conjuntes amb Greenpeace i altres grups similars. Porta temps investigant i denunciant els abusos que es produeixen en la indústria de la pesca de tonyina, com la corrupció generalitzada o l'esclavitud dels vaixells pesquers, en la sèrie de reportatges Tunagate, i en aquesta ocasió també ha col·locat sota la lupa els interessos de negoci del sector, amb la col·laboració de l'associació alemanya Foodwach.
Dues opcions: contagiar-nos o no
“Des de la dècada de 1970 sabem, amb tota seguretat, que el mercuri en tonyines és un problema greu per a la salut pública. Si una persona embarassada menja verí, s'anirà de la seva sang al melic, d'aquí al cervell del bebè, i li causarà greus danys”. Julie Guterman parla sense pèls en la boca. Ell és el principal investigador de l'informe elaborat per Bloom i ha volgut donar la cara mitjançant un breu vídeo penjat en les xarxes socials del mig ecologista independent d'Ecoya, explicant fins a on pot arribar el problema: “Hem de fer front a una contaminació massiva a Mercuri, perquè les autoritats públiques han treballat mà a mà amb la indústria tonyinera perquè això sigui així”, ha denunciat.
Guterman explica pas a pas quin ha estat el comportament de les autoritats des que es va saber fa mig segle que la tonyina contenia grans quantitats de mercuri: “Tenien dues opcions: o aguditzar el límit de la quantitat de mercuri autoritzat en les tonyines i cuidar la nostra salut, o continuar comercialitzant la tonyina sencera amb una normativa a mesura, per a vendre tonyina en qualsevol contaminació”. Era evident que es decantaven per la segona opció.
En l'actualitat, mentre que a la Unió Europea existeix un límit de mercuri de 0,3 mg/kg per al bacallà, l'anxova, la sardina i altres espècies similars, per a la tonyina existeix un límit d'1 mg/kg, però no s'utilitzen mètodes que mesurin els efectes del mercuri sobre la salut d'adults i nens. “El mercuri en les tonyines no és tan tòxic com el que hi ha en el bacallà o en les sardines? Això no és gens lògic”, diu. El problema és més greu si es té en compte que aquesta frontera és per al peix fresc. Segons l'investigador, en la conserva el gènere és més concentrat, per la qual cosa podria haver-hi fins a tres vegades més mercuri.
Bermeo a Brussel·les a bord d'un vaixell
Aquesta excepció sense lògica pot explicar-se, només entenent la influència que té el lobbygismo del sector pesquer en els principals fòrums d'alimentació de Brussel·les i del món. En el treball de recerca, s'ha contrastat la normativa elaborada durant dècades per l'Organització Agroalimentària de l'ONU (FAO) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS), observant que molts dels membres dels comitès d'experts que han redactat aquestes normes tenen interessos en la indústria tonyinera.
“Hem de fer front a una contaminació massiva a Mercuri, perquè les autoritats públiques han treballat mà a mà amb la indústria tonyinera perquè això sigui
així” Julie Guterman, Bloom
En 1963 totes dues institucions van crear la col·lecció de normatives Codex Alimentarius sobre alimentació. En 1985, la comissió que actualitzava aquest còdex va decidir que per a “alguns peixos predadors”, entre ells la tonyina, bastava amb posar un límit de mercuri d'1 mg/kg. Segons Bloom, “un de cada tres membres d'aquesta ponència era allí per a defensar els interessos de la indústria”. Així es comporten amb la nostra salut.
L'ONG ecologista fa referència en el seu informe a moltes altres vies de pressió i de tripijoc similars. També s'ha fixat en els que estan en el més alt de la indústria tonyinera, especialment en l'associació Pesca Espanya. Quina és la seva persona? Javier Garat, el nostre home de la patronal.
Garat és accionista i secretari de l'empresa de tonyinaires Albacora, S. a., amb seu a Bermeo, i reuneix els seus càrrecs aquí i allà. Per exemple, és el president d'Europêch, el “lobby més poderós” del sector pesquer europeu. Europêche és coneguda per oposar-se a les polítiques de la UE per a reduir la pèrdua de biodiversitat marina. El centre d'estudis climàtics InfluenceMap ha situat a la mineria al costat dels lobbies petroliers, que aconsegueixen la pitjor nota en l'última setmana d'estudi. Gent com Garat és la que maneja els fils de Brussel·les i les seves caixes de ressonància en els mitjans de comunicació.
Tranquil... però no comes tres llaunes al dia
Pocs dies després que Bloom divulgués el seu estudi sobre el mercuri i la tonyina, a principis de novembre, Géraldine Woessner, redactora cap de Le Point, un dels setmanaris més dretans i islamófobos de França, va escriure en la xarxa un missatge contundent: és una fake de recerca i demanava a mitjans públics com France TV. Diu que podem estar “tranquils” perquè al Japó es menja més tonyina que en cap lloc, i que sabem que els japonesos són els campions de l'esperança de vida... Es van acabar els dubtes i les discussions. A més, el periodista ens explica en el seu missatge que no passa res si “empasses tres llaunes de tonyina” en un sol dia, l'important és que la resta dels dies es jugui amb sentit: “Bioacumulació és el que genera un problema en el cos a llarg termini”. Almenys ella s'ha quedat tranquil·la, després d'haver-ho dit.
Els danys del mercuri es van popularitzar als Estats Units en la dècada de 1880, quan es va estendre la malaltia dels Barreters Bojos, habitual en la indústria de la vestimenta per a la neteja de materials. Des de llavors s'han produït greus contagis massius: En la dècada de 1930, el vessament d'una empresa en la badia de Minamata al Japó va provocar que milers de persones que van menjar peix se sentissin greument afectats. A l'Iraq, en la dècada de 1970, la població va menjar un cereal contaminat amb metilmercuri per mitjà de l'ecologia durant un desdejuni.
En l'actualitat, es creu que els controls són més estrictes. I fa temps que es va deixar d'utilitzar el mercuri per a omplir les càries de les dents. Sabem que el metilmercuri és un neurotòxic perillós per als nens i que quan s'acumula pot afectar el sistema nerviós, cardiovascular i immunològic. Sabem que pot produir carcinomes. Ho sabem perquè no estem en el segle XIX. Julie Guterman ens explica de nou: “El que demanem és que es llevi el verí de les prestatgeries i que deixin de treure beneficis a canvi de contagiar-nos amb el mercuri”. Estem en el segle XXI. Ho sabem i ho saben.