A mesura que cada vegada som més conscients de la importància de les selves en l'equilibri del clima global, els danys als boscos van augmentant a nivells de risc. La desforestació continua a Sud-amèrica, excepte a Xile i l'Uruguai, Àfrica, excepte al Marroc, Algèria i Tunísia, i en el sud-est asiàtic, especialment a Indonèsia, Myanmar i Cambodja, per a produir i exportar carn de vaca, oli de palma o soia després d'utilitzar la fusta. A això se sumen, a més de la zona tropical, les latituds mitjanes i boreals, les inusuals onades de calor i sequeres provocades pel canvi climàtic, els incendis i les malalties dels arbres.

Encara que el president del Brasil, Lula, ha aconseguit frenar la desforestació de l'Amazònia, els incendis d'enguany en zones tropicals de Sud-amèrica han estat excepcionals per la sequera causada pel fenomen del Nen. S'han cremat més de 46 milions d'hectàrees, multiplicant per 23 la superfície del País Basc. S'escriu amb facilitat–. A més, els incendis s'han iniciat a molt primerenca hora: El 10 de juny ja s'han registrat 1.315 incendis, és a dir, 1.188 més que en la mateixa data de l'any passat, segons l'Organització de Recerca Espacial Brasilera.

Els boscos tropicals no són els únics afectats per l'incendi: Al Canadà es van cremar 5.3 milions d'hectàrees al setembre i a Rússia, principalment Sibèria, es van cremar 8,8 milions al juliol. No tenim dades des de juliol, però els incendis de Sibèria, com el de la República de Tuva, van continuar a l'agost, si bé encara no han registrat ferits. Quant a les emissions de carboni per incendis, enguany s'han donat les segones més importants registrades al Canadà en els últims vint anys, enfront de les més elevades de l'any passat.

En els boscos boreals els incendis no són l'únic risc associat al cicle de carboni i, per tant, al clima: Tal com s'ha mesurat a Finlàndia, els boscos boreals han capturat molt menys carboni del que se suposava en els últims anys, i allí han començat a emetre carboni aquí i allà. L'organització de recursos naturals finlandesa afirma que des de 1990 fins a principis de 2010 les selves capturaven cada any prop de 30 milions de tones de CO₂ i que en els últims anys només absorbeixen 5 milions de tones de CO₂. En els últims temps, les selves han estat incapaces de compensar les emissions dels cultius i els aiguamolls, i menys encara les de la indústria i els transports, i l'objectiu de neutralitat de carboni del país es trontolla. La causa no està encara estudiada i quantificada, però una de les principals hipòtesis és que en estius més secs i calorosos s'incrementa la mortalitat dels arbres, sobretot el bedoll i l'avet vermell, que necessiten molta aigua.

Locals, autòctons i immigrants

En els llocs on s'han produït els monolandajes, com el Pinus radiata que s'ha plantat massa al País Basc i l'eucaliptus que l'està substituint, hem sentit moltes vegades que cal donar prioritat a les espècies locals. Existeixen arguments sòlids per a això: la selva original era més variada i la diversitat garanteix la resiliència, com cuidar la biodiversitat global que pot evitar el col·lapse de les Selves del 2867 d'ARGIA? Tal com s'explica en l'article 1.

A més, els originals s'adapten molt millor a les condicions locals que les espècies externes, ja que han passat segles per la selecció afectada per aquestes condicions. Aquest últim és el gran tret que ara comença a desaparèixer, sobretot en les latituds mitjanes i boreals, ja que les condicions de cicle de vida d'aquestes espècies autòctones estan canviant amb rapidesa i, encara que són espècies de la selva tradicional, no són tan adequades com abans.

A les nostres muntanyes, per exemple, els estius càlids i plujosos que condicionen la presència del faig no els veurem tan sovint com fins ara en les pròximes dècades. El mateix ocorre en algunes comarques, i hi ha diferents iniciatives per a fer-li front. Segons ens compta el mitjà Grist, un d'ells ha partit cap al nord-oest d'EE. En concret, la presència d'una espècie que viu més al sud, o que, en cas d'optar per una espècie autòctona, en lloc de l'autòctona, porti unes altres que creixen més al sud. La idea és que si en les pròximes dècades es trobaran condicions més seques i càlides, el gra criat en una regió més meridional que ja les pateix, sobreviurà millor. Per a això, han desenvolupat un instrument específic que aconsella la zona des de la qual s'han de prendre els arbres joves a plantar en una determinada zona.

Així, en l'Estat de Washington, els que creixen a Califòrnia sobreviuen molt millor que els avets que es conreen allí, perquè resisteixen millor als estius secs.

Respostes locals al problema global

No obstant això, la velocitat d'aquesta migració assistida ha de ser cuidada, a causa de la variabilitat de les temperatures que comporta el canvi climàtic: en l'altre tenim temperatures més càlides, però de tant en tant i aquí, una corba de jet-stream ens pot portar aire polar. Per tant, a més de la calor del futur, els arbres joves han de ser capaços de fer front a les gelades inusuals.

Aquesta migració assistida no es realitza de manera massiva en qualsevol lloc sinó en funció de les condicions locals: en una selva sana amb espècies autòctones i amb un bon nivell d'integritat no és urgent, sinó que pot ser de gran ajuda en una selva més fràgil que sofreix malalties o mortalitat. Malgrat els resultats positius, l'adaptació de la migració assistida difícilment pot ser acceptada. D'una banda, els monolandados habituals s'ocupen molt poc de l'ecosistema i tenen uns terminis curts de plantació i tala d'arbres, massa curts per a tenir en compte el canvi climàtic. D'altra banda, durant dècades, els experts en conservació forestal han prioritzat l'ús de plantes autòctones conreades en el lloc, precisament amb la finalitat de no alterar l'ecosistema. Això ajuda a protegir la biodiversitat, però a llarg termini només podria funcionar en un món sense canvi climàtic.

Hi ha maneres d'augmentar la biodiversitat i la resiliència, quan és adequat plantar arbres locals que creixin en regions més àrides i càlides, com és el cas de la castanya que s'ha fet a Europa des de fa molt temps. La resposta és la de moure's o no tocar a Zaluegi, sempre amb incidència local.