Una vegada vaig escriure com si estiguéssim sobrecarregats de llet, que així ens acostàvem uns a la pàgina blanca de les columnes; no podíem mantenir-la allí, no podíem deixar d'explicar-la. Semblen escrits a tot córrer per a ser llegits de pressa. Ja vam dir que hi havia coses que deixar per a després, per molt doloroses que fossin, que no podien donar forma. Tots els columnistes ens veiem de tant en tant fent columnes, sense poder triar entre tants horrors. També hi ha columnes “no puc més”. També hi ha dies “no puc més”, setmanes.

Però gota a gota… Un et porta una planta, un petit cactus, perquè sap que no regaràs. Un altre t'ha manat una foto de fong presa a la seva vall favorita. Una cançó, un cursetista, un curs suficient. Abans de començar la reunió, una mà va aferrar la seva, va aixecar el cap i una mirada, subjectant-te. Missatge d'un alumne “gràcies per la confiança que ens dones”. Havia lliurat una carta de la mà, amb el paper arrugat en un cercle, com si anés a lliurar-se a un gos. Però és un amulet que li emociona de la butxaca. Un menjar al seu balcó, asseure's en els coixins i buidar l'ampolla de Martin. Vaja tranquil, jo estaré amb el nen. Un veí que sosté la porta del portal per a passar a tu i al teu bebè i que et somriu, “ànim”. Alguns concordes en la seva guitarra.

També hi ha dies “no puc més”, setmanes. I per a poder fer-ho, cal mirar per la finestra i saber identificar la bellesa. A vegades és cel, a vegades torró de xocolata. Però generalment és un gest d'un membre de l'espècie humana que ens ha decebut. I quan puc respirar bellesa, em sento molt llesta. La bellesa és l'assignatura més important. Mira-la bé.