A pesar que el món ha canviat per complet durant quaranta anys, hi ha coses que romanen. Diguem les polítiques d'Israel.El 6
de juny de 1982, el primer ministre israelià, Menahem Begine, va prendre la decisió d'envair Líban per a ofegar la resistència palestina, i quaranta anys després, el Govern israelià ha tornat a envair Líban i ha matat a almenys 2.000 libanesos des del 23 de setembre. El 24 d'octubre de 1984 el marxista libanès Georges Ibrahim Abdallah va ser empresonat per la Policia francesa i, a pesar que han passat més de quatre dècades, continua a la presó igual. UU., part civil en el cas de 1987, va advocar per una cadena perpètua per a Abdallah; i en el nou judici sobre la llibertat condicional del 7 d'octubre de 2024 continuen igual, en contra de ser part civil i de l'alliberament del libanès. Georges Ibrahim Abdallah és la personificació de l'ocupació i l'opressió de Palestina, i ens demostra el cec suport dels Estats Units i dels Estats Occidentals a Israel. El cas d'Abdallah és polític, i en lloc d'enfocar el judici per la Justícia, el té el costat polític. Tenim "raó d'Estat" en la maniobra i això tampoc ha canviat en els últims 40 anys.

Marxista i antiimperialista

"Encara que l'honor de participar en els actes antiimperialistes que m'acusen no m'hagi estat concedit pel poble, tinc l'honor d'haver estat jutjat pels vostres tribunals i defensar la legitimitat criminal dels botxins", va dir al jutge en el segon cas d'Assís de febrer de 1987. Aquesta postura s'ha mantingut des del principi: L'assistent militar de l'ambaixada dels EUA, Charles Ray, i el segon secretari d'Israel, Yaacov Barsimantov, és acusat de matar a Massachusetts, però mai ha reivindicat els atemptats, encara que políticament defensa aquestes accions antiimperialistes. L'assassinat de l'americà va tenir lloc el 18 de gener de 1982 a París, i el dels israelians el 31 de març del mateix any a París.

Nascut en Kobayat (Líban) en 1951, Abdallah es va unir des de jove a les idees marxistes i va ingressar en el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (PAHF) en defensa de la llibertat de Palestina. En 1978, Israel va entrar en una resistència paral·lela a la invasió de Líban del Sud. Un any més tard, amb 28 anys, va crear la Fracció Armada Revolucionària de Líban FARL per a lluitar contra tota ocupació imperialista de Líban –Israel, els EUA i França- i per l'alliberament de Palestina. En el fons, els dos atemptats de 1982 que se li atribueixen a Abdallah van ser els primers que van assumir les FARL. Aquest any, Líban va tornar a envair l'Estat sionista, sempre amb el suport dels americans. La invasió va causar 20.000 morts.

Abdallah està a França en aquests anys. Mossad va acudir a la comissaria per a donar avís de les pressions i amenaces sofertes per part dels serveis secrets israelians i va ser detingut llavors per negar el fals passaport algerià. "Sabíem que es tractava d'un important membre de les FARL, perquè hi havia una multitud de serveis d'informació europeus caçant i, a més, la Brigada Vermella francesa o Action Directe mantenia contactes amb moviments radicals", compte Yves Bonnet, llavors cap dels serveis secrets francesos. En un primer moment, no havia de ser durador l'empresonament, ja que en el judici de 1986 va ser condemnat a quatre anys de presó per negar les armes i utilitzar papers falsos. Fins a 1985, les FARL ja havien signat un acord d'intercanvi amb el diplomàtic estatunidenc Gilles Sidney Peyroles, segrestat en el nord del Líban.

La qüestió de 1987: la supremacia de la raó d'Estat

No obstant això, entre la detenció i la nova causa que s'obriria el 23 de febrer de 1987, l'acusació contra Abdallah va canviar radicalment. El mateix president dels Estats Units, Ronald Reagan, es va posicionar a favor de la permanència a la presó del libanès. Els grans mitjans de comunicació van propagar el terror, convertint a França en un "perillós terrorista que terroritzava" en poc temps. El jutge li va condemnar a cadena perpètua per vincular la troballa de l'arma en el seu domicili amb l'assassinat de dos diplomàtics d'Estat Major. els Estats Units era una part civil, i va anar aquí on es va iniciar la pressió de Washington, que mai s'ha detingut en tot moment. Així va resumir el judici el mitjà comunista L´Humanité: "Washington ha guanyat, entre aplaudiments de Tel Aviv (...), el judici contra Abdallah ha estat dirigit des del principi per un estat de fora del cap". Jacques Vergès, advocat del pres, ha denunciat reiteradament el "veto intolerable dels Estats Units" que es troba sistemàticament en el tema del seu client. Imagina't que podria ser al carrer des de 1999, però ha estat rebutjat en deu ocasions la llibertat condicional. A l'hora d'explicar aquesta ràbia obstinada cap a Abdallah, en Le Monde Diplomatique es recorda l'ambient que hi havia a França a mitjan dècada de 1980 "Terroriste' un jour, terroriste toujours?" (Una vegada 'terrorista, terrorista per a tota la vida?) reportatge. Va haver-hi diversos atemptats en els mesos previs al cas, i sense proves, les autoritats polítiques i els mitjans de comunicació els van vincular a les FARL, i més concretament als dos germans de Georges Ibrahim. No obstant això, l'organització antiimperialista no duia a terme cap atac contra civils i sempre tenia a militars o diplomàtics en el punt de mira. Més tard es revelaria que es va tractar d'atacs dirigits per Hezbollah per a denunciar l'ajuda militar de França a l'Iraq en la guerra de l'Iraq i l'Iran.

En el judici de 2012-2013, la pressió dels americans va ser evident. Finalment, després de 28 anys de presó, se li va concedir la llibertat condicional –després d'haver-la rebutjat set vegades–. El tribunal encarregat d'executar les penes va respondre positivament a la petició, però aviat es va sentir la pressió dels Estats Units: "Lamentem la sentència sobre el terrorista culpable Georges Ibrahim Abdallah. (...) Esperem que les autoritats franceses cridin i que la fallada sigui anul·lada", en paraules de l'ambaixada americana francesa, Charles Rivkin. Tal dit tal fet: el ministeri públic va interposar un recurs. La segona sentència va ratificar l'alliberament, però sota la condició de tornar a Líban –el ministre d'Afers exteriors, Adnane Mansour–, que "va prendre amb optimisme" la sentència i va iniciar els processos d'autorització d'accés. Els libanesos començaven a preparar una festa d'acolliment, després de 28 anys, perquè al final se'ls anava a retornar l'estimat Abdallah. No obstant això, els Estats Units va fer un segon avís: "Sabem que legalment el Govern francès no pot revocar la sentència, però esperem que les autoritats franceses detectin el camí per a impugnar la legalitat de la sentència", són paraules de la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton. Tres dies després van rebre el present: El ministre de l'Interior, Manuel Valls, no va signar l'ordenança d'expulsió contra ell. Punt final. Abdallah i els Abdallah van rebre una bufetada. Amb el pas dels anys, aquest joc segueix aquí, ja sabem, perquè en 2022 Gérard Darmanin també li va rebutjar la signatura de l'ordenança d'expulsió.

El 15 de novembre es coneixerà la sentència sobre l'onzena petició de llibertat d'Otegi. La política s'ha tornat a portar per damunt en el judici del 7 d'octubre. Els dos procuradors s'han unit a Abdallah Hezbollah i Hamàs i s'han enfrontat al seu alliberament. Pel que sembla, l'alliberament del pres de 73 anys seria "arriscada", ja que podria tornar a agafar les armes. El mateix lema de sempre és el d'Israel amb Líban envaït i Gaza triturada.