Geissenkloesterle (Alemanya), fa 42.000 anys. Els que vivien en la cova de la conca del Danubi van fer una flauta amb ossos d'ocell i ivori mamut. En la mateixa època, els habitants de la cova de Divje Babe a Eslovènia també van fer una flauta amb el fèmur d'un os. Aquests són els instruments més antics trobats i datats fins al moment. I, per tant, sabem que per a llavors ja es feia música. Però els homínids no necessiten instruments per a fer música, els n'hi ha prou amb la veu.

Fa 530.000 anys els homínids tenien l'os hioide gairebé en la nostra mateixa posició. És a dir, tenien la capacitat física de fer sons i cantar. Què comencem abans, a parlar o a cantar? La teoria que la música i el llenguatge tenen el mateix origen ha estat objecte de debat en les últimes dècades.

Recentment, els investigadors de la Universitat de Keio (el Japó) Yuto Ozaki i Patrick Savage han publicat un estudi sobre aquest tema en la revista Science Advances. Després d'analitzar cançons, melodies i discursos de 50 idiomes, han insinuat que la música va evolucionar com una forma de comunicació més eficaç i emocional.

A més, el propi Savage ha participat recentment en un altre estudi, liderat per San Passmore, de la Universitat Nacional d'Austràlia. La base de dades gratuïta Global Jukebox ha comparat els estils i orígens geogràfics d'al voltant de 5.000 cançons amb bases de dades que recullen la diversitat genètica i lingüística. Els resultats mostren que la història musical no està tan relacionada amb el llenguatge i la genètica com es pensava, sinó que està més prop d'altres marcadors, com l'organització social.

Aquests estudis corroboren que la relació entre música i llenguatge és complexa i diversa. Suggereixen que la música va facilitar el desenvolupament del llenguatge en establir una base estructural per a la comunicació oral. Els treballs no han donat una resposta concreta a la pregunta del títol. Però serveixen per a aprofundir una mica més en la connexió entre l'evolució de la nostra espècie i la música.