Hem demanat a Nahia Aguado Álvarez que ens compti la seva experiència en el curs d'estiu de la UPV/EHU Educar en la naturalesa. És professora d'Educació Infantil en el col·legi Toki Alai d'Irun. Els nens de 5 anys acudeixen cada dimecres a l'escola forestal, un espai natural públic bastant pròxim al col·legi, “és un bosc amb encant, es poden trobar moltes espècies”. Per a arribar a ella, no obstant això, cal pujar una forta pendent i no és fàcil, sobretot per als nens petits, i, per descomptat, si tenen algun problema de mobilitat.

La pregunta va sorgir a l'escola davant els problemes de mobilitat de dos alumnes que passarien a la classe de 5 anys: tant per a pujar el pendent com per a poder treballar còmodament i bé a l'escola forestal, què fer i com actuar? Un dels nens camina, però té dificultats per a asseure's, aixecar-se i moure's. En l'altre cas, les dificultats són majors: per problemes cerebrals, té dificultats per a caminar, fins i tot per a asseure's i aixecar-se. “Per descomptat, no plantegem deixar a aquests nens i nenes sense anar al bosc”, diu Aigualit. Es van posar en contacte amb els membres de l'Escola Forestal i en un primer moment es va plantejar la necessitat de comprar una cadira adaptada, especialment per al nen amb majors problemes de mobilitat, però el professor va contar que no tenien diners. I allí van descobrir la Fundació Kemen.

La Fundació Kemen és un club esportiu de persones amb discapacitat al qual se'ls ha cedit una bicicleta adaptada, coneguda com joëlette, musutruk. S'emporta entre dues persones (una tira per davant com un trineu, l'altra fa la força per darrere) i permet portar al nen fins al bosc en la costa. El president de la Fundació, Fernando Michelena, ha explicat que compten amb una gran quantitat de recursos i materials adaptats que qualsevol persona amb problemes de mobilitat pot sol·licitar, i que se'ls deixarà gratis per a anar a la muntanya o fer esport. És més, a vegades també acudeixen voluntaris que necessiten ajuda per a portar al seu fill amb bicicleta o en qualsevol altre mitjà.

Una vegada en el bosc, què? Com actuar? “Perquè aquests nens i nenes romanguin en el bosc com la resta de companys i companyes, es pot fer d'una manera continuada? O els posarem guants i proteccions de genoll i els deixarem a vegades dempeus, a vegades de quatre grapes, perquè puguin jugar a plaer?", van reflexionar els professors, segons ha explicat Nahia Aguado. “Ens vam adonar que hi ha límits al nostre cap, però que són ells els que han de sentir-se còmodes, no nosaltres, i per tant, comprem guants i genolls i els vam donar als nens l'oportunitat de treballar com ells volien, en el sòl estarien a gust”. Resultat: “Hem vist que s'han adaptat al nou espai a la seva manera, que l'objectiu no és buscar com poden arribar com els altres, sinó com fer que arribin a la seva manera”.

Passar d'un terreny pla a un espai forestal irregular, amb branques, pedres, ponts, alts i baixos, arbres penjants… és un entrenament per al cos, diu Aigualit. És beneficiós per a tots, però sovint aquests nens tenen menys oportunitats d'anar al bosc que els altres: “Una operació després d'una altra té dificultats i altres prioritats, i poder anar al bosc amb problemes de mobilitat no sempre és fàcil per a les famílies”.

Com va començar i com va acabar

El professor ha relatat que el procés ha estat bell i que l'evolució que han tingut tots dos ha estat impressionant. En el cas de l'estudiant amb majors dificultats de mobilitat, al principi el portaven al bosc amb bicicleta adaptada i va acabar pujant la costa a peu, agafant-lo de la mà dels seus amics. “Pensa en totes les coses que conté aquesta imatge”. Per al seu desenvolupament físic, Aguado diu que l'escola forestal ha estat com estar de gom a gom en el gimnàs i que ha millorat molt.

L'altre estudiant ha guanyat la massa muscular, però sobretot el professor ha destacat els avanços que ha donat en la lluita contra les pors. En el dia a dia caminava donant voltes, però com no podia portar l'artefacte al bosc, al principi va tenir por de plorar. Estava pegada a un adult. “La seva experiència és la de caure's a terra, al formigó, fer-li mal, però entre altres coses va veure que la caiguda en el bosc no és tan dolorosa. Va anar superant les pors i encara que en els llocs més difícils va demanar l'ajuda de l'adult o es va moure de quatre grapes, en la majoria de les ocasions se les arreglava a peu; queia amb freqüència, però s'aixecava de seguida, molt tranquil”. Això també ha estat un repte per als professors, “veure que queia i no anar immediatament darrere; si estava bé i no demanava la nostra ajuda, no teníem per què anar. Són alumnes que han estat molt protegits tota la vida, per exemple, per a poder anar al bosc cal assignar-li un adult a cadascun, en cas contrari no podem anar amb ells al bosc, i si sempre tens una persona major al teu costat, et sorgeix la dependència d'ell. Deixar-los bastant lliures en el bosc, moure's en una zona que se sent segura sense adults, els ha donat independència i autonomia”.

Fisioterapeuta, també al bosc

El fisioterapeuta ha exercit un paper important en tot això. D'una banda, perquè necessitaven l'ajuda dels adults per a poder sortir al bosc, i sobretot perquè el fisioterapeuta que els correspon en horari escolar podia aprofitar molt millor el seu treball en el bosc, li van proposar que les seves sessions amb cada alumne es realitzessin en el bosc, i la fisioterapeuta Laxia Urresti va dir que sí. En paraules d'Urresti, ha estat una experiència meravellosa, tant pels múltiples recursos que ofereix el bosc per a treballar la mobilitat, com perquè ha realitzat sessions amb tots els nens en el bosc –en el col·legi has de treure al nen de l'habitació i treballar en solitud, en la sessió de fisio–. El treball no ha estat només físic, una de les parts més importants del seu treball ha estat que els alumnes s'enfrontin a les pors i se'ls lleven les pors, que en cas de caure els és igual i que continuïn avançant pas a pas.

Al cap i a la fi, Nahia Aguado ha assenyalat que una de les bases de l'escola forestal és la pedagogia del risc, que descobreix les limitacions que tenen els nens i nenes perquè siguin ells mateixos i que es coneguin a si mateixos, per a saber fins a on poden arribar, pujar a l'arbre, mantenir l'equilibri per sobre d'un tronc, córrer en zones conflictives… “En la societat actual, sobretot a les ciutats, els nens i nenes han de conèixer les fronteres, no tenen que es mouen amb més cura, no pugen el carrer, no pugen el carrer, ni al carrer, ni al carrer. Com sabré fins a on puc arribar?”.

A més dels dos alumnes citats, també es va emportar a l'escola a un nen de 4 anys, sense dificultats de mobilitat però amb diversitat funcional. Malgrat no correspondre-li per la seva edat, així ho van decidir sobre la base de les seves experiències anteriors. “Has vist el benefici que té l'anar a escola forestal per a l'alumnat amb diversitat funcional. En el cas de l'alumnat amb Trastorn de l'Espectre Autista, per exemple, l'acústica bulliciosa i les llums no naturals dels centres els genera un gran estrès, i tot això canvia radicalment en el bosc, baixa el nivell d'estrès i de sobte hem vist avanços espectaculars en les relacions, en el desenvolupament del llenguatge, en l'actitud…".

L'escola, aquest lloc on estar assegut

Malgrat tot, l'escola forestal és beneficiosa per a l'aprenentatge i desenvolupament de tots els alumnes i, conscients que les recerques ho demostren, potser havíem de situar el focus en un altre lloc: l'estar asseguts tantes hores dins de l'escola no perjudica els alumnes? En el col·legi Toki Alai d'Irun, com en moltes altres escoles, Aguado ens conta que en Educació Infantil practiquen la filosofia del moviment autònom i que els nens i nenes es mouen de classe en habitació, “encara que aprofitem les possibilitats que tenim, és innegable que les escoles són espais tancats i patis de sòl de formigó reixat. Repetint el que vaig sentir un arquitecte, els plans de creació d'escoles surten dels plans de creació de presons, ens hauria de donar què pensar. En aquesta obstinació per protegir tant els nens, tenim uns resultats desmesurats”.

El professor d'Educació Física Luis Larrañaga el va deixar clar: On està el cos a l'escola? taula rodona (Larrun, 227): “Els alumnes no estan satisfets amb la necessitat de moviment. Alguns realitzaran activitats extraescolars, però no és adequat que passin moltes hores tots els dies en el centre i que la majoria d'elles romanguin assegudes. El cos està preparat per si mateix per al moviment, no per a estar assegut durant hores i hores, la qual cosa comporta conseqüències”. Per això, l'escola forestal és enriquidora per a tots els alumnes, sortir de les quatre parets i saltar a la naturalesa, i en Toki Alai han demostrat que les dificultats de mobilitat no són obstacles per a aprendre entre pous, fangs i arbres.