En els últims temps hem tingut ocasió d'analitzar la politització i la despolitización, centrant l'atenció en els joves. No obstant això, la majoria de les conclusions dels estudis sociològics que s'ocupen dels joves són aplicables també a altres grups d'edat, encara que de diferent intensitat. A vegades les tendències de futur es perceben amb més força entre els joves, altres vegades es plantegen nous temes a l'hora d'analitzar a aquest grup d'edat, etc.

Tal com ens subratlla la Sociologia de l'Edat, la joventut –i el mateix ocorre amb la resta de grups d'edat– és un concepte biològic que no és gens fàcil de delimitar i definir, que només es pot entendre dins de la societat. Entre quins anys hi ha una persona jove? Quines característiques cal associar a la joventut? Doncs bé, les respostes a aquestes preguntes i altres similars seran diferents en cada època, ja que la comprensió social de la joventut ha anat variant al llarg de la història, i de la mateixa manera les respostes canviaran també en funció del territori o de la perspectiva ideològica.

Si no és fàcil definir la joventut, entrant en l'equació els processos de politització i despolitización, ens trobem amb un camp ple de tragamonedas. També aquí, igual que en la majoria de les recerques socials, és imprescindible deixar de costat les visions dominants en la societat, o el que es denomina sentit comú. I és que la comprensió de la política dominant en la societat, que diu que la política és sobretot una qüestió d'institucions, partits i eleccions, si cal difondre-la, si volem entendre la politització. Això és part de la política, és important, però és imprescindible una visió més àmplia, sobretot si es vol entendre les noves dinàmiques i tendències. Les iniciatives que pretenen aportar a la col·lectivitat, per tant, han de ser tingudes en compte en la seva amplitud.

Per a entendre les noves dinàmiques de (donis)politització cal esmentar la individualització com a tendència central que afecta la societat. Quan les explicacions estructurals perden pes, un es converteix en el responsable de la seva situació. Per tant, el jo només busca la felicitat, l'èxit, la tranquil·litat, els diners o el que sigui. En aquest sentit, la individualització és, per tant, la base principal i fins i tot impulsora de la despolitización, en la mesura en què la política necessita de l'acció col·lectiva o, almenys, de referència de la col·lectivitat. Però, al mateix temps, aquest context d'individualització té un altre costat, i la micropolítica apareix com una nova acció política i en certa manera reeixida: Iniciatives que parteixen del jo, que es desenvolupen en el dia a dia, que tenen intencions polítiques. La relació d'aquestes accions amb les estructures polítiques –partits, moviments socials– i l'impacte que aconsegueixen són claus importants.

A més del procés d'individualització, la clau principal que incideix en la politització dels individus, no sols dels joves, és la de disposar de recursos per a la política. Els recursos materials i culturals són la base bàsica per a poder polititzar-los: des del temps de participació i de pensar en política, fins al d'educar en un ambient comunitari on la política és important, en la infància, en el col·legi, en el barri o al poble, etc.

Estem llavors davant un procés de despolitización en la societat? Doncs bé, la crisi de la política tradicional no és en si mateixa una crisi de la política, encara que en una societat on primera el jo més que el Gu es dificulta el paper de la política.