L'economia mundial va sofrir un important repunt després del COVID-19. Ara bé, els indicis que aquest augment ha arribat a una fase d'esgotament estan clarament condicionats per la crisi climàtica: la taxa de creixement de l'economia de les principals potències mundials, la productivitat està estancada i els ambiciosos programes d'inversió renovable s'estan esvaint per falta de rendibilitat.

En aquest context, hi ha hagut un canvi de discurs: el mercat lliure ja no és la solució a tots els problemes, el dogma laissez faire es limita a personatges com Milei. Sembla que s'està produint un nou consens, en el qual s'aposta per la intervenció pública en l'economia. A dreta i esquerra, s'està retornant la política industrial. En general, per als qui sempre som crítics amb el mercat lliure i exigim una gestió pública i comunitària de l'economia, seria sens dubte una bona notícia, però més enllà dels titulars cal fixar-se en el contingut, perquè no totes les polítiques industrials són iguals.

El primer exemple, el dels fons Next Generation: s'ha dirigit als grans capitals, però no hi ha proves clares de si ha influït en el nivell productiu. No obstant això, el que semblava un nou keynesianisme ecologista, s'està substituint per un keyneasianismo de guerra clàssic. Mostra d'això és la nova estratègia de la Comissió Europea per a la indústria de la defensa, que estableix entre els seus objectius el foment del comerç orientat a la defensa a nivell intern, de manera que el 50% dels materials produïts es comercialitzin dins de la Unió Europea abans de 2030.

En aquest tauler d'escacs, on ens situem? El País Basc destaca per ser exportador. Un terç del que exportem va a Alemanya i França, precisament, als principals promotors de l'economia bèl·lica i als sectors que, directament o indirectament, són proveïdors de la indústria defensiva. L'aeronàutica, la siderúrgia i els vehicles són la meitat del que embenem a Alemanya i la tercera part del que embenem a França. A més, un 10% són armes i munició. Per si no fos prou, segons el Centre de Recerca per a la Pau Delàs, l'any passat les empreses d'Hego Euskal Herria van produir material per valor de 500 milions d'euros per a l'Exèrcit espanyol. Per tant, el disseny de la política industrial del País Basc requereix fer front a aquesta incòmoda veritat i, en conseqüència, decidir com ens situem en aquesta escalada bel·licista.