París 1845. L'economista i polític labortano Frédéric Bastiat (1801-1850) va escriure la sàtira Pétition donis fabricants de chandelles (La petició de les veleres). Opositor fervent al proteccionisme, va declarar amb ironia que els velers sol·licitaven protecció davant "la competència d'un competidor estranger que ofereix la seva llum a preus massa baixos", i que el proveïdor de llum estranger era el Sol.
La sàtira, a mitjan segle XIX, estava en el cim de la indústria de les veles, després que en 1834, a Manchester, l'artesà Joseph Morgan patentés la màquina que permetia la producció mecanitzada. Però aviat van arribar rivals més durs que el Sol, primer llums de querosè i després bombetes incandescents en 1879.
Abans d'això, al País Basc també hi havia molta candelera. A principis del segle XVII, per exemple, el gremi que conreava la cera a Vitòria era un dels més importants. En altres llocs, per exemple, en Tolosaldea, la fabricació de veles i la fabricació de paper van anar de bracet, ja que tots dos utilitzaven la mateixa matèria primera: la parafina. I una cosa semblant va succeir amb la rebosteria. Els pastissers, en comprar la mel de les abelles, tenien també la cera, i en alguns casos Bastiate odiava tant les lleis i normes proteccionistes que obligaven els pastissers a comprar també cera. A més, en totes dues activitats s'utilitzaven envasos i eines similars. Així, alguns van produir els dos productes alhora i altres, no obstant això, van saltar d'una activitat a una altra. Per exemple, l'empresa de xocolata que Norberto Nafarrate tenia a Sant Sebastià a la fi del segle XIX es va traslladar a Salvatierra, on va elaborar cera fins que la fàbrica de Nafarrete va haver de tancar les seves portes en la dècada de 1960.
En Tolosaldea, la fabricació de veles i la fabricació de paper van anar de bracet, ja que utilitzaven la mateixa matèria primera: la parafina. I una cosa semblant va succeir amb la rebosteria
Les espelmes que es fabricaven en aquesta fàbrica tenien un ús religiós, ja que els éssers vius havien deixat de ser el mercat de la cera i s'utilitzaven principalment per a donar llum als morts.
L'ús de les veles en els rituals prové de l'Antiguitat i s'utilitzen actualment en diverses religions. La cera ha tingut un gran pes en els rituals que s'associen als morts en el catolicisme. Al País Basc tradicionalment s'han utilitzat argizaiolas –i les seves col·leccions enroscades– en les cerimònies d'homenatge als morts.
Cera i dol
En l'època en què els morts estaven enterrats a les esglésies i les famílies tenien els seus propis reclinatorios, van encendre les argizaiolas davant les petjades. Però a mesura que es va estendre el costum d'enterrar als morts en els cementiris i de retirar als ocupants de les esglésies, les argizaiolas es van anar extingint i el cop final es va produir al Vaticà II. Va ser concedit pel Concili en 1965, quan va decidir reemplaçar els reclinatorios individuals pels bancs continus. A l'església de Sant Bartolomé d'Amezketa no es va realitzar aquesta transformació i encara es continuen utilitzant reclinatorios. I cada any continuen encenent les argizaiolas per a donar llum als seus morts.
Però, excepte excepcions, el costum de conrear la cera i de retre homenatge als morts s'ha perdut en la nostra terra. Per això, la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea, dins del programa de cursos d'estiu, realitzarà el 19 de juliol en Baiona el curs “Argizari galdua: arxivadors, coneixements i creació”, dins de l'ampli programa del mateix nom. El curs té com a objectiu, entre altres, posar en valor i protegir els coneixements tècnics relacionats amb la producció de cera, “una artesania en perill d'extinció”. Però, a més, es tracta de destacar que aquestes pràctiques ancestrals garantien una relació més estreta i natural entre els vius i els morts, amb la pèrdua de la cera i la pèrdua d'aquesta connexió entre la vida i la mort.