En la dècada dels vuitanta els joves bascos cantàvem “si vis pacem, per a bellum”. Si vols la pau, prepara't per a la guerra, cridàvem en llatí, sense comprendre molt bé el significat de la frase.

En aquella època, el conflicte basc estava a la voràgine i el món vivia els últims anys de la Guerra Freda. Les notícies sobre les armes nuclears eren constants en els mitjans de comunicació: la bomba de neutrons, l'escut contra els míssils, el botó vermell… el pa de cada dia.

Un temps de pau bastant llarg després de la Segona Guerra Mundial. En canvi, la suposada pau era una realitat, perquè la preparació per a la guerra va ser constant.

Després va arribar el moment de la destrucció dels míssils nuclears, i semblava que s'espantaria el fantasma de la guerra a gran escala.

Però els Senyors de la Guerra, malgrat no ser globalment, no van abandonar el seu treball i des de llavors han estat trencant a aquests vells fantasmes, que tenen negoci de guerrilla. En difondre els sons de la guerra, provoquen por al fet que es produeixi una paràlisi en la societat i així complir l'objectiu de convertir-nos en farratges de canó perquè el business avanç.

Si vis pacem, perquè no sigui cert per a bellum, hem d'agitar la paràlisi per damunt.