Va treballar principalment dins del moviment dadaista de Nova York, fins a convertir-se en l'únic militant que va dur a terme les intencions dels dadaistes, ja que va aconseguir convertir la seva vida i el seu cos en obra d'art. “Elsa és la primera donada americana, ella és donada jantzi, donada maitada i donada és l'única que viu”, va escriure la crítica literària Jane Heap en la revista Little Review, en 1922. Així, va ser el primer artista performatiu que va donar la història de l'art i precursor de les escultures muntades o assamblages i ready-made. És a dir, que els objectes quotidians que en un principi manquen de valor artístic siguin considerats art.

L'obra d'Elsa von Freytag-Loringhoven (EvFL) és escassa en els museus. Entre els existents, per exemple, alguns poemes crus plens de contingut sexual i so onomatopeic: “Tocar el cuir està prohibit, com entre els morts”, Baselina. Dues o tres escultures, entre elles la God de 1917, considerada la primera obra dadaista dels EUA. També hi ha fotos de Man Ray, membre del moviment dadaista, amb EvFL model. Malgrat la seva llarga ombra, ha quedat totalment difuminada, a causa de la transitorietat que el seu art li permetia. Una altra de les causes d'aquesta desaparició es troba en els artistes que l'envoltaven, en la seva majoria homes, com Duchamp, Man Ray, Arthur Cravan o Carlos Williams Carlos. Les dones creatives van ser sovint infravalorades fins a limitar-se a les funcions d'un maniquí.

Un clar exemple d'aquest silenciament és el tema de la revolucionària obra d'art Font (La font) que Marcel Duchamp va mostrar en 1917: en la recerca actual, EvFL és l'autèntic autor d'una de les obres més importants del segle XX. Així li suggereix el francès Duchamp en una carta enviada a la seva germana artista Suzzane el 17 d'abril de 1917: R. L'obra va ser signada amb el pseudònim Mutt en una exposició de l'Associació d'Artistes Independents i apel·lada pel propi Duchamp, i segons va escriure el comissari, un amic d'artista que utilitzava el pseudònim Richard Mutt li va enviar un urinari de porcellana des dels EUA. Va ser col·locat en l'exposició. “No era gens brut, no hi havia raó per a descartar-ho”. L'urinari va revolucionar el concepte d'art fins llavors, ja que un artefacte quotidià va ser considerat per primera vegada art. Duchamp, a canvi, va oferir al seu autor natiu una sola frase: “No és futurista, és futur”.

Doncs bé, des de l'any 2000 s'han dut a terme diversos estudis sobre l'artista d'origen alemany, que han permès ampliar cada vegada més detalls sobre Elsa. Mostra d'això és el llibre recentment publicat per l'editorial catalana Arcàdia, escrit per Joana Masó i Éric Fassin, en Elsa von Freytag-Loringhoven. L'artista diu el seu cos a l'avantguarda (Elsa von Freytag-Loringhoven. Artista que encarna l'avantguarda). S'acaba de publicar en el 150 aniversari del naixement de l'artista. “Visc la vida amb les meves passions, amb mi, des que els homes no són homes, sinó prostitutes (...). Jo encara mantinc tot el meu poder –soc una amazona–, la meva tendència, sens dubte, més que a la prostitució, em portarà a la desesperació i al crim”.

Abans de conèixer l'ambient
dadaista de Nova York, EvFL, als 19 anys, va iniciar la seva carrera artística a través de les lujuriosas nits de cabarets de Berlín, fugint de la violència venenada del seu pare. A més de Maritzar, va treballar com a estàtua per als pintors. Precisament en la nit cancellera de Berlín va conèixer al seu primer marit, l'arquitecte modernista August Endell, a través del qual va saltar a la pintura. Als 30 anys es va casar amb l'escriptor Félix Paul Greve i als 39 anys es va casar amb Leopold von Freytag-Loringhoven, de qui va arribar a Nova York.

Abans, en 1903 i 1904, es va traslladar a Itàlia per a dur a terme el seu primer happening, una intervenció artística sense planificació: Va aconseguir accedir al Gabinet Secret del Museu d'Arqueologia de Nàpols, al qual no podien accedir les dones, ja que es mostraven peces artístiques eròtiques de l'Antiga Roma.

Es va passejar per allí, observant obres d'art que mostraven objectes fàl·lics i imatges sexuals, amb la finalitat de trencar les regles masclistes i els rols de gènere establerts. No existeix imatge d'aquesta activitat.

I el mateix va succeir en 1921, a Nova York, quan ja era barois, va expurgar el seu pubis, amb l'ajuda de Man Ray i Marcel Duchamp, per a rebre-la en la pel·lícula estereoscòpica. En aquesta performance anomenada Elsa, EvFL tenia 50 anys i el seu cos es trobava allunyat de la bellesa reguladora que s'associa a la joventut. Aquesta activitat també va quedar sense registrar per error en el rodatge; no obstant això, Man Ray va conservar alguna imatge i la va remetre a l'autoritat dadaista Tristan Tzara en una carta.

En els residus,
“Déu” Amb la finalitat de treure els objectes industrials del seu context habitual i donar-li un sentit artístic diferent, EvFL recorria a les escombraries i va causar en l'art de les escombraries precisament les seves escultures més cèlebres. Entre ells el God. de 1917. És una peça de tub de ferro, invertida sobre una caixa de biaixos de fusta. Segons algunes opinions, l'aspecte fàl·lic de la peça representa l'autoritat de Déu. Déu i l'Urinari són dues obres que se solapen, entre altres coses, perquè es van construir en el mateix any. Déu va ser dipositat en el Museu d'Art de Filadèlfia (els EUA) i Morton Livingston Schamberg va ser nomenat autor de l'obra. Però després l'organització va haver de reconèixer també l'autoria d'EvFL: EvFL va descobrir les parts que componen l'obra i Schamberg ho va muntar i va fotografiar.

Una altra de les famoses escultures residuals d'EvFL és l'Enduring Ornament (Adorn permanent) de 1913. Contemporani del primer ready-made de Marcel Duchamp, Roue de bicyclette (La roda de la bicicleta) és un gran anell metàl·lic, a mode de braç, que es va trobar a punt de casar-se amb el Baró de Leopold von Freytag-Loringhoven. “La perseverança que anunciava en el seu títol mai es va complir, ja que Leopold va entrar en l'exèrcit en esclatar la Primera Guerra Mundial i Elsa no va tornar a veure-la fins a 1919, quan es va suïcidar a Suïssa”. Això és el que diuen Joana Masó i Éric Fassin en Elsa von Freytag-Loringhoven. En L'artista que diu cos a l'avantguarda.

La mort del dadaista Baroisa també es va produir per suïcidi, amb el gas de portal inhalat, sense centígrads i localitzat, el 14 de desembre de 1927, a Berlín, va ser destruïda per la Primera Guerra Mundial.

[NOTA: Per a l'elaboració d'aquest text ha ajudat a Elsa von Freytag-Loringhoven, escrita per Michiko Kamba, recollida en el número 6 de la fanzine Pop Pilulak. Article Donada Baronessa.]