Una vegada vaig llegir a Ana María Matute que els petons que es donen en els aeroports són més reals que els que es donen en les bodas, i que el mateix ocorre amb les oracions, que els hospitalaris són més honestos que els de les esglésies. I jo soc aquí, en l'aeroport de Noáin, un dissabte al matí. Fent sociologia de l'aeroport, hi ha dos tipus de gent esperant l'avió que arriba des de Madrid: Els que esperen familiars que arriben de la latinómica i els nens que esperen al seu pare –sí, ja dic pare–, normalment amb la seva mare. Jo tinc les claus i el tiquet del pàrquing a les meves mans per a treure'l al més aviat possible. Mentre esperen, sempre hi ha un cartell fet a mà que dona la benvinguda. He pensat que a mi mai m'han fet això, però sí que m'he avergonyit quan han estat esperant a mi amb l'afix Embassy of Spain, quan li he comptat a qui estava en el seient del costat que el basc és la meva llengua, que soc basc… Perquè, com a petons, són més reals els cartells dels aeroports?