He pensat si els nens palestins també tenen aquesta pregunta al cap amb el nostre llibre. Quants dols falten per a acabar el genocidi. Quants nens ha de matar Israel amb la complicitat dels estats del món.
Plantejaran aquestes preguntes a les seves mares? O no hauran de fer-ho perquè saben la resposta? Perquè les mares són preguntes irrefutables? No obstant això, aquests nens i les seves mares, i les dones* en general, no apareixeran en la història. I menys com a subjecte. En les històries quotidianes o noves, com apoderats i com a víctimes. Llevant la seva autoria i explicant els seus dolors, les seves pors, per descomptat, a conseqüència de néixer en un poble aixafat. Com si fos una qüestió de sort o, pitjor encara, com si fos la seva culpa.

Per desgràcia, nosaltres també ho sabem, fins ara. Perquè els nostres nens han estat castigats i atacats sistemàticament per la lluita de les seves mares, pares, idees. El que la classe política i els mitjans diuen danys col·laterals, com si fos una casualitat, però és una violència estructural dirigida als propis estats i institucions. Nens, nens invisibles i viatgers amb motxilla, disposats a respondre a aquests atacs i a defensar-se com en Palestina. Ser nens en la lluita per no robar.

En el llibre d'il·lustracions L'hem volgut treure a la llum i reconèixer algunes d'elles. Perquè aquestes lluites no han tingut cabuda en els nostres llibres, en la nostra memòria. Des de nosaltres hem volgut comptar la visió i autoria dels nens, la resistència col·lectiva, el dibuix. Perquè els nens i nenes de presos bascos, refugiats i deportats han rebut les conseqüències directes del conflicte i han lluitat directament contra ells, a la seva manera. On tot és prohibició, en les presons en les quals ell mateix s'ha convertit en delicte, centrant-se en la imaginació i l'amor per a trencar les muralles. Paraules, dibuixos, cartes, visites, abraçades, convertint-se en resistència i jugant junts per la llibertat.

No obstant això, aquests no venen sense conrear. A la seva filla, un nen, perquè li costa a la seva mare empresonada expressar el que sent. No fer preguntes internes per a protegir-se. Necessita acompanyants i suport. La frase “no estic només” representa en el llibre la necessitat i el reconeixement de la cura. Fins i tot les paraules correctes de les cartes, intentant posar la culpa i l'autoria en el seu lloc, no li he abandonat, ens han repartit i barallarem junts, mamà, i fins que tots els presos polítics, refugiats i deportats bascos arribin a casa.