argia.eus
INPRIMATU
Borses compostables
Beneficia o perjudica el medi ambient?
  • Les bosses de plàstic compostable són més tòxiques que les habituals en Elhuyar a l'octubre de l'any passat. La notícia, que estava basada en una recerca d'experts del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) d'Espanya, va deslligar un gran renou. Garazi Zabaleta ha acudit a Patxi Sustatxa, membre de l'empresa de pel·lícules biodegradables i compostables Titan Eco Sostenible de Zamudio, per a aclarir el tema.
Garazi Zabaleta 2024ko uztailaren 24a

En els últims anys s'ha iniciat als països europeus el camí cap a una substitució progressiva de l'ús massiu del plàstic i cap a un consum suposadament més sostenible. Les bosses i embolcalls compostables són cada vegada més freqüents en els comerços de la zona, encara que el regne del plàstic continua vigent, i en la societat sembla que cada vegada hi ha més consciència d'això.

Però, de sobte, una recerca ho posa tot en dubte: Les bosses de plàstic compostable són més tòxiques que les habituals en la revista Elhuyar i en la web. A més d'Euskadi, també fora d'Euskal Herria es va produir un gran renou, ja que la notícia estava basada en una recerca publicada al setembre per experts del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) i, per tant, tenia credibilitat. “Què fem llavors per a llevar-se el plàstic?”, preguntarien molts, una vegada llegida la notícia.

És cert, i potser no va tenir tanta difusió, que el propi CSIC, per a aclarir l'assumpte, va publicar una explicació dos mesos més tard, al novembre de l'any passat: “A causa de l'impacte mediàtic de la nota de premsa anterior i per a no perjudicar el canvi social en els materials biodegradables compostables, des del CSIC volem aclarir que l'estudi no ha demostrat que les bosses compostables certificades siguin tòxiques per al transport d'aliments ni el compost obtingut d'aquests”. Més enllà del soroll mediàtic, i amb l'objectiu d'aprofundir més en el tema, hem xerrat amb Patxi Sustatxa, membre de l'empresa de pel·lícules biodegradables i compostables Titan Eco Sostenible de Zamudio.

Compostables, reciclables, biodegradables… aclarint la salsa conceptual

“Sovint els conceptes es confonen, i a vegades els clients utilitzen les paraules ‘biodegradables’, ‘compostables’ o ‘reciclades’ com si fossin el mateix”, diu Sustatxa. Li demanem que ens expliqui en què consisteix cadascun d'ells.

El material reciclat consisteix a transformar un producte en un altre mitjançant un procés físic. En el cas de les bosses i envasos, el material reciclat procedeix normalment del plàstic: s'agafa el plàstic vell, es fan encenalls i amb aquests encenalls es crea un altre recipient o bossa.

“Un material compostable que compleix la normativa europea no genera contaminació”

El material compostable té el seu origen en les plantes, i no es reciclen, sinó que prenen valor per a un altre ús. “L'objectiu final de la seva vida no és fer encenalls per a crear amb això un altre material, sinó fer compost. És un model circular, que té el seu origen en la terra i que va a la terra al final del cicle”. Els plàstics compostables poden estar fets de materials amb sigles PLA –àcid poliláctico–, per exemple. Aquests productes procedeixen de blat de moro o remolatxa sucrera.

La paraula biodegradable, segons ha subratllat Sustatxa, en si mateixa no significa res. La biodegradació és un procés natural fins que un producte arriba a degradar-se íntegrament. “Aquí és important el factor del temps, perquè no serveix per a res dir que un producte és biodegradable si necessita 400 anys, com els plàstics”, diu. Com a denúncia, les empreses no gaire sostenibles utilitzen aquesta i moltes paraules per a blanquejar-se –o millor dit, per a anivellar-se– d'alguna manera.

D'altra banda, cal destacar que tots els bioplàstics procedents de plantes, coneguts en castellà com a ‘bio-universitaris’ o ‘bio-based’ en anglès, no tenen per què ser compostables. És a dir, els plàstics d'origen bio només es fixen en l'origen i els compostables en el final de la seva vida. El polietilè (conegut com PET) pot tenir origen vegetal, per exemple, en els derivats de la canya de sucre, però no és biodegradable, ja que els microorganismes ambientals no tenen la capacitat de compostar aquest material.

Llums i ombres de la recerca

En l'estudi, publicat al setembre, es va mesurar la toxicitat de bosses biodegradables, bosses de plàstic normals i reciclades a partir de les dades obtingudes en les línies cel·lulars de peixos zebra. Es va mesurar el grau de toxicitat en tres situacions: directament de les mostres de bosses; envelliment de les bosses després de la simulació mitjançant fotodegradación amb raigs ultraviolats; i amb petites porcions de les bosses que queden després del compostatge. “Ens va sorprendre que les cèl·lules exposades a bosses de plàstic normal no mostressin toxicitat, i sí que ho fessin en el cas dels biodedrables”, va explicar Cinta Port, autora principal de l'estudi. La recerca conclou que, igual que els biodegradables, els reciclatges també són més tòxics que les bosses convencionals.

Però l'investigador va afegir a continuació: “La nostra hipòtesi és que els fabricants afegeixen additius químics que poden ser especialment tòxics en fabricar bosses biodegradables”. Un altre dels aspectes que Sustatxa destaca a l'hora de preguntar pels resultats de la recerca és el següent: “Per a començar, cal tenir en compte que es tractava d'un informe previ, que calia aprofundir més. Però a més deien que el material biodegradable no és un problema en si mateix, sinó additius químics afegits”.

L'empresari biscaí ha subratllat que la major part de la pel·lícula biodegradable s'importa des de l'exterior i que no es realitza cap mena de control sobre aquest tema. Els autors de la recerca no han precisat quines bosses es van utilitzar com a mostra de les restes trobades en la cova. “Imagina't que una empresa de menjar ràpid emet un informe en el qual afirmen que els tomàquets són més perjudicials per a la salut que les hamburgueses, perquè han realitzat un estudi dels tomàquets i han conclòs que té molts contaminants. Però, els tomàquets analitzats han estat produïts d'acord amb la normativa europea? Perquè, si no és així, i si porten molt més fitosanitaris del que està regulat… clar que són perjudicials”, ha assenyalat. Alguna cosa semblança ocorre amb les bosses i els envasos biodegradables, segons ell.

Producció de material compostable per multinacionals

Segons ha denunciat el gerent de l'empresa Titan Eco Sostenible, existeix un desfasament brutal en el control de la pel·lícula biodegradable que es porta de l'exterior: “En 2018 va entrar en vigor la llei de limitació del plàstic d'un sol ús, i encara que en un principi es va reduir molt l'ús, ja ha perdut eficàcia, perquè la llei no es compleix, perquè no es fa cap seguiment”. La llei limita, en teoria, l'ús de les bosses de plàstic dels comerços, però Sustatxa diu que avui dia molt poques les omplen. “Els grans magatzems ho omplen més i menys. En general, el comerç ha tornat al polietilè convencional, ni al reciclatge”, ha afegit.

La biscaina afirma que la pel·lícula compostable que es produeix als països de la Unió Europea, en general, respecta la norma EU 13432. Aquesta norma és la normativa que estableix les mesures a complir per les bosses i embalatges compostables: “Bàsicament, la norma estableix que el producte ha de degradar-se en menys de sis mesos i que només ha de deixar aigua, CO₂ i compost en el procés de degradació”, ha explicat Sustatxa.

Existeixen diferents certificadors per a assegurar el compliment de la norma, però l'empresari diu que el més conegut a Europa és TUV Àustria. “De totes maneres, certificar-nos no és obligatori, ho fem per a guanyar confiança. Nosaltres, per exemple, comprem un producte certificat”, ha declarat. De fet, en la planta de Zamudio no es produeixen pel·lícules biodegradables, sinó que es limiten a la transformació. La gestora ha subratllat que la producció està en mans de multinacionals i de grans empreses, principalment multinacionals. “Nosaltres ens limitem a la mecanització, però en origen totes són grans empreses que treballen amb el plàstic convencional i amb el compostable”.

D'alguna manera, les empreses que han vist oportunitats de negoci en la transició energètica i en l'economia verda també són líders en aquest mercat de compostables.

En comparació amb les illes de plàstic...

Segons dades de Greenpeace, cada any més de 12 milions de tones de plàstic acaben en la mar, totes elles amb imatges de les grans illes poblades de plàstics al cap. I, entre els plàstics, les bosses de plàstic són algunes de les més esteses. En l'Estat espanyol s'estima que, de mitjana, cada persona tira a l'any 144 bosses de plàstic d'un sol ús, cadascuna de les quals té una vida reduïda de 12 minuts. Quant a la degradació, porten més de cinc dècades.

"Quin és el problema del plàstic? Que el percentatge de plàstics que no es reciclen o reutilitzen és molt alt, la qual cosa queda abandonat en la naturalesa. És a dir, es produeix molt més que la quantitat de plàstics que es reciclen, i genera tones de residus plàstics”. En canvi, si fossin compostables, milers de tones de plàstic abandonades en la naturalesa es degradarien en pocs anys i es convertirien en compostos. “No hi ha dubte que els bioplàstics són molt més sostenibles que fins ara, però la veritat és que costa molt més acceptar en la societat les noves alternatives que es plantegen. N'hi ha prou que aquestes alternatives tinguin un petit error perquè siguin rebutjades”. Sustatxa, dins d'aquest comportament social, situa també l'impacte del renou generat per l'estudi de setembre.

Llavors... a l'horta de bosses compostables sí o no?

Sustatxa ha recordat que el compostatge és un procés de degradació artificial, ja que es genera un licocidio de cultiu per als bacteris que menjaran el producte. El compostatge industrial aconsegueix un líquid de creixement més bacterià i temperatures més altes, per la qual cosa el procés és més intens. “Tot el que es pot compostar a casa es composta en plantes industrials, però al revés no”, diu. Afegeix, no obstant això, que la majoria de les pel·lícules que utilitzen Titan Eco Sostenible, com són un material fi, funcionen també en el compostatge domèstic. “La qüestió és que el model de compostatge que més es dona en l'Estat espanyol és industrial, per la qual cosa el segell més utilitzat és el ‘compost industrial’”. La majoria de les bosses també es compostarien bé a casa, però altres materials compostables, gots o coberts, funcionen només en plantes industrials. “Bé, també es compostarien a casa, però necessitarien més temps, i la norma EU13432 estableix un límit de sis mesos”.

Les societats europees i occidentals estem lluny de vides sostenibles, i només amb reduir l'ús del plàstic convencional i augmentar el més compostable no respondrem als reptes climàtics i socials actuals. No obstant això, Sustatxa té clar que les bosses i embalatges compostables han suposat un gran avanç cap a la sostenibilitat. “Un material compostable que compleix la normativa europea no genera contaminació”, ha conclòs.