"Qui no ho té sap bé el bo que és tenir-ho" (Mikel Laboa, La pols de les estrelles). En l'època en què jo vaig créixer i al poble, en general, els meus pares i professors tenien una idea bastant concreta dels itineraris de vida que havien de tenir els nens i els joves. Vivíem amb il·lusió que podia seguir una línia recta per a tenir una bona vida. Per a tenir una bona vida, en aquella època no feia falta molt, les expectatives eren molt senzilles. L'horitzó temporal per a pares i professors d'avui no és tan transparent, la qual cosa els nens i joves necessiten per a triomfar és més, la il·lusió d'estabilitat s'ha esvaït i els nens i joves hem de viure i créixer en un món exigent, complex i canviant.

Aquests són alguns dels motius de l'aposta dels governs per impulsar la metodologia STEAM en els sistemes educatius. La integració dels coneixements de Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques en els sistemes educatius mitjançant metodologies actives pretén, d'alguna manera, convertir l'espai educatiu en laboratori de la realitat. Aquest acrònim el vaig escoltar per primera vegada en 2012, en boca de l'artista Paola Guimerans, en la trobada Summer of Labs de Bilbao, que en aquella època estava en projectes i estudis sobre educació i tecnologia als Estats Units. Des de llavors el món ha canviat molt i la metodologia STEAM ha cobrat força, però a on ens porta? Jo crec que encara estem en una etapa d'exploració, i no tenim molt clar a on ens portarà, quines transformacions portarà en el sistema educatiu, i quins beneficis aportarà en el futur de nens i joves. La metodologia STEAM requerirà noves materialitats: espais, coneixements, eines, capacitats, relacions... Una vegada que les tinguem, com i per a què utilitzarem la metodologia STEAM? Per a transformar nens i joves en peces que s'adaptin a aquest món canviant i complex? O oferir a nens i joves recursos per a donar forma al món?