Investigar sobre l'alliberament d'animals, penetrar entre investigadors antiespeciistas i acostar l'antiespeciismo a l'acadèmia. Aquests són alguns dels objectius del congrés. El congrés, organitzat per la UPV/EHU i el centre de recerca UPF-Centri for Animal Ethics, reuneix a prop d'un centenar de persones. “Volem donar visibilitat a l'antiespeciismo, oferir als potencials antiespeciistas la possibilitat de militar-se en el món acadèmic i motivar als alumnes perquè tinguin en compte el tema en les recerques”, explica Irene Barañano, una de les organitzadores.

En la seva intervenció, Estibaliz Ania Valle Ruiz, investigadora de la UPV/EHU, ha donat a conèixer a través de la literatura alguns exemples de l'especiismo i la seva relació amb el context actual. Per a això, ha estudiat la literatura del segle XVII, en concret el fragment d'un llibre de l'escriptor, dramaturg i pensador francès Cyran de Bergerac (1619-1655): L'autre monde ou Els États et empires de la lune ou Els États et empires du soleil (L'altre món o els Estats de la Lluna i l'Imperi del Sol i l'Imperi del Sol). Cyran de Bergerac va ser un dels precursors de la ciència-ficció: “criticava a través de la ciència-ficció alguns aspectes de l'època com la fe catòlica, l'absolutisme i l'antropocentrisme”.

L'episodi narra la història d'un home que va a un regne manat pels ocells. Allí jutjaran a l'home per delictes comesos pels humans contra animals no humans. L'investigador ha destacat que és “molt valent” per a aquesta època. En llegir el text cal tenir en compte que quan l'escriptor utilitza la paraula home fa referència als homes i no sols als homes. De fet, en el segle XVII les dones i altres identitats no es consideraven subjectes polítics: “Les dones també depenien dels homes, al servei i a les ordres dels homes com els animals”.

Importància de la genealogia

El protagonista es troba en el judici amb un lladre. L'home pressuposa que governa una àguila, per la qual cosa serà jutjada per ell, però el lladre li diu que està equivocat i que els criteris que utilitzen els homes per a decidir qui serà el cap de govern no estan bé. Segons Ocell, la “creença” dels homes és pensar que només els “més forts”, els “més grans” i els “més cruels” poden governar. En el seu lloc, el lladre destaca els criteris que utilitzen per a triar al sobirà: “La nostra política és molt diferent, triem els més febles, els més dolços i els més pacificadors per a ser reis. A més, cada sis mesos els canviem per altres febles per a venjar-se en cas d'oposició. Triem dolços per a no odiar a ningú. I volem que siguem pacificadors per a evitar les guerres, perquè són l'origen de totes les injustícies”.

El lladre mostra alguns exemples de l'especiismo: “Aquesta irrisòria superioritat fa que l'home assumeixi el nostre dret a viure i a morir, i l'esclavitza, el captiva, ens ofega i menja, i dota als nobles de la capacitat de morir”.

Segons l'investigador, el text qüestiona l'antropocentrisme: “L'autor ens mostra que podem viure en un altre mitjà i que hi ha possibilitat de viure en harmonia. Però per a això hem de renunciar a la supremacia que els éssers humans ens hem assignat”. Paral·lelament, l'escriptor proclama que els animals no humans són subjectes polítics.

Afegeix que mirar la genealogia de l'antiespeciismo pot servir per a “reforçar” el moviment: “Moltes vegades en el moviment popular se'ns oblida la genealogia. És important fixar-se en això i buscar exemples; quan no tens exemples és difícil fer passos. Contribueix a l'estructuració del moviment antiespeciista i al desenvolupament de la història antiespeciista”. Malgrat la llunyania del segle XVII, “té molt a veure” amb el context i les reivindicacions actuals: “La genealogia pot ajudar a establir les bases del pensament soci-polític”.

Conseqüències del creixement selectiu

El text de Cyran de Bergerac és un fragment que reflecteix la relació de poder entre els éssers humans i els animals no humans, però no l'únic. Hi ha molts exemples d'ells, tant en ficció com fora d'ella. L'antropòloga de la UNED, Surama Lázaro Terol, ha saltat a la no ficció i ha centrat la seva atenció en els mecanismes de racialización i la discapacitat. Ha analitzat la influència de les gallines broiler i les gallines ponedores i el creixement selectiu sobre elles.

També esmenta el treball de l'acadèmic Sunaura Taylor i de l'activista deshabilitat. Escriu el llibre Cript, on reflexiona sobre la discapacitat i l'opressió d'animals no humans. Segons Taylor, el capitalisme i l'especiismo “incapaciten” i “hiperhabilitan” als animals perquè el sistema els obliga a produir cada vegada més i els produeix greus conseqüències. El creixement selectiu de les gallines és un exemple.

El vent sexting o segregació sexual de pollets va sorgir al Japó en 1920 i és una tècnica de desagregació per sexe. Lázaro ha destacat que el coneixement del sexe dels pollastres immediatament després del naixement ha “aguditzat” el creixement selectiu orientat a la producció d'ous i carn: “L'objectiu és aconseguir la màxima productivitat”. Així, ha denunciat que les gallines creixen “més ràpid” i que les gallines posen “més ous”.

En la dècada de 1940, les gallines necessitaven 112 dies per a aconseguir entre 2 i 25 quilos de pes comercial. En la dècada de 1990 aquest pes s'aconseguia en els 37-43 dies. En les últimes dècades, cada vegada aconsegueixen un pes per a la comercialització, i segons els estudis realitzats, l'any 2034 trigaran 29 dies. Tot això té “greus conseqüències” en les gallines, com a anormalitats esquelètiques, malalties metabòliques, problemes del sistema cardiopulmonar, excés de greix i sistema immunitari afeblit.

Les gallines Xarxa Jungle Fowl, prèvies a les gallines domesticades i als galls, posaven entre 10 i 15 ous a l'any. A conseqüència del creixement selectiu, en el segle XX van arribar a fresar 140 ous. En l'època moderna es van formar les gallines White Leghorn i Rhode Island, que van duplicar el nombre d'ous que posaven. En l'actualitat, si han estat seleccionats per al consum de carn o ou, posen entre cent i tres-cents ous a l'any: “L'excessiva posada d'ou causa molts danys a les gallines, com el trencament i embús d'ous, prolapses, feblesa òssia i peritonitis”.

Santuari La vida color Gerd

Lázaro ha aprofundit més en un cas pràctic, destacant el seu treball amb les gallines alabeses La vida color Frambuesan. El Santuari és la casa de moltes espècies i el seu objectiu és rescatar animals, cuidar-los i conscienciar sobre l'antiespeciismo.

María, una de les fundadores dels santuaris, va començar fa onze anys a observar les gallines que arribaven al santuari. Va descobrir que, malgrat estar en el santuari, l'estat de les gallines no millorava i morien aviat. Així, va començar a fer necropsias a les gallines que morien, i va veure que en el sistema de reproducció hi havia tumors, ous trencats, infeccions, etc.

A la recerca d'una solució, en 2013 va decidir eliminar quirúrgicament el sistema de reproducció de les gallines, però en retirar l'ovari corria el risc de sofrir una forta pèrdua de sang i morien moltes. Així que va decidir retirar l'obdito, però tampoc va solucionar el problema. Posteriorment se li van col·locar implants hormonals subcutanis per a detenir l'ovulació. Des de llavors utilitza aquest sistema.

Segons Lázaro, el treball realitzat en el santuari ha fet un pas més en la llibertat dels animals no humans: “Hem d'entendre que és inevitable no emmalaltir les gallines per les pràctiques de racialización. Per això no n'hi ha prou amb estar fos de les gàbies. És imprescindible trobar recursos perquè els antiespeciistas proporcionin una adequada vigilància i redueixin els danys”. La de les gallines és un exemple, però per a Lázaro són mesures a prendre amb tots els animals.