No sé si l'exposició del projecte artístic multidisciplinari Hamaika arribarà al teu poble.

Al costat de les obres, onze testimoniatges. En ell hi ha tot: por, dolor, ràbia, esperança, decepció, força... testimoniatges escrits amb afecte. Persones que viuen en el clatell ofegant a qui sent el mal alè de l'amenaça. Tots ells conviuen amb els fantasmes dels aerogeneradors.

Tres dones ens van parlar en la presentació de l'exposició d'aquells que alguns desitjarien guardar en secret. Entre els oïdors, la majoria eren dones. No hi ha casualitat.

Què va ocórrer a les nostres cases en conèixer aquest macroprojecte eòlic? Quin tipus d'explosió es va produir? Què es va trencar abans, cor o futur? Quines bases són més sòlides, que et dona la terra o les dels partits? Què et pot salvar, la legislació a mesura o la justícia poètica?

Sota els llençols s'ofeguen les inundacions del llagrimer, sense cap esperança que arribi al rescat. A partir d'aquí adquireix la condició de fantasma. Les teles que s'utilitzen per a tapar els antics quadres ocultaran els naufragis que viu.

Intentes trobar agarris. A l'Ajuntament. Despatx d'Amic Advocat. Internet. Allí, pel que sembla, hi ha un grup. Correus electrònics. Crides. Grups Telegram. I reunions. Reunions entre nàufrags en mar endins. Gràcies a aquestes mans que t'arriben, a les quals t'ensenyen nedant i bussejant en aquestes aigües.

Al mateix temps, d'un dia per a un altre, al poble, la teva vida entra en standby, no estàs apagat, però tampoc operatiu. Aquí, als llimbs.

Comencen les mirades transversals que et recorden que ets un nàufrag submarí. Comentaris confidencials que et fan sentir ovella negra. En Derrepente, has d'aprendre que no es pot parlar del tema, que és inapropiat criticar aquests 1.398 vols que han sortit de Loiu per Setmana Santa; que les accions del grup Rebel·lió Científica per a denunciar la indiferència dels polítics davant l'emergència climàtica trenquen la pau social. Com ho fan les paraules i la presència de grups contraris als macroprojectes existents a Euskal Herria.

Després ve el silenci. Entre tots dos sorgeix una frontera invisible. Arribes a creure que els moviments que uses només són al teu cap, fins que coneguis els resultats de les reunions i acords.

T'has trencat dues vegades i en ambdues milers de trossos.

Una vegada, amb el cop dels fantasmes de la destrucció del territori que vols. T'han trencat. El dolor és agut. La solastalgia uneix els trossos.

En la segona, t'ha esmicolat la ruptura amb la comunitat o grup que vols. T'han triturat. Enderroc, resultat. La pols ha estat arrossegat pel vent, com en els funerals.

I ningú respon a la pregunta que fa temps: quantes megavats costen aquestes ruptures que vius? La pregunta és poètica, no seria, inútil.

Encara sort que et rescatarà el congrés de nàufrags.

I l'art t'ha llevat el llençol per a deixar de ser fantasma d'una vegada.