En una reunió amb els seus companys de treball per a coordinar projectes relacionats amb la coeducació, un professor va comptar el succés quan un nen injuria machistamente a una companya de classe, va actuar correctament perquè li va sorgir el dubte i va generar una interessant reflexió entre nosaltres.

La mestra va contar que es va enfrontar a l'alumne amb un discurs feminista contundent, manifestant que no ho acceptava i ho acceptava amb fermesa, però amb afecte, i que ara el preocupa si va actuar correctament, perquè des de llavors ell no ha percebut aquest tipus de conductes, però que sap que no és real el canvi d'actitud de l'alumne, perquè només ha deixat de fer-ho davant ell, com li han comptat. Més que extirpar aquestes conductes de l'alumne, el que va aconseguir no va anar simplement enviar-li fora dels seus ulls, sinó tancar la porta a una possible intervenció. No va ser millor si no fos tan rigorós.

Jo ho tinc clar. No han de mostrar-se càlids amb els signes d'opressió estructurals, ja que necessiten saber que són ratlles vermelles. L'establiment clar d'un límit no impedeix, a més, l'elecció d'altres elaboracions educatives del tema, però si té sentit i som coherents, és necessari establir el límit amb rigor i fermesa. No obstant això, cal tenir en compte que la nostra capacitat d'influència com a educadors també és limitada, ja que sovint ens frustrem amb l'escàs fruit que aporta el nostre treball.

El que passa és que quan algun alumne em feia en castellà jo també el faig, sense cap intenció d'agradar-me, exigint a mi que em facin en basca, no sols en castellà, sinó també en orgull, o perquè a vegades alguns ho fan en contra del basc. Alguns comentaris posteriors em van donar llavors què pensar. Que no es poden comparar les dues qüestions, que la de la llengua no és de la mateixa manera, que aquí no hi ha violència, i bla-bla-bla. De sempre.

El feminisme ha desenvolupat una ideologia completa que ofereix una guia per a les dones per a denominar el problema, comprendre-ho, situar-lo, saber afrontar-lo, identificar les menors esquitxades d'opressió i empoderar-ho. I s'agraeix perquè una ideologia no suposa per si mateixa un alliberament, però és un punt de partida i de suport imprescindible en el treball d'emancipació psicològica.

Però, què passa amb els oprimits bascos? La ideologia hegemònica sobre el conflicte que patim ha deixat fos el recompte de l'opressió, amb les conseqüències que això comporta. El que més destaca és la qüestió lingüística, perquè és la principal característica dels bascos, i per tant ens dona la mesura del pols popular. Doncs bé, en el diagnòstic erroni que es fa, i en les solucions ingènues que se li proposen, és molt preocupant la greu involució ideològica d'aquest país.

El castellà ja no es considera símptoma d'opressió, perquè tots sabem parlar del castellà (per què?) i perquè, abduïts per la ideologia que les llengües sempre són bones, hem arribat a creure que no pot haver-hi enemistat en una llengua. Però aquells que no veuen aquí la dominació sinó la diversitat cultural, com expliquen que aquesta diversitat sigui tan espanyola en aquest costat d'Euskal Herria, i tan francesa en l'altre?

No sentir l'opressió és un salt qualitatiu en el procés d'assimilació, conseqüència que l'espanyol (la qualitat) o el francès (la qualitat) s'estan assimilant, d'aquesta manera, tan dolça. Els deixem aconseguir-ho tan fàcil?