“Vam néixer en un poble que no és, i nosaltres, per descomptat, es comprèn que no som”, Joseba Sarrionandia.

Moltes vegades em pregunto què va ocórrer quan la societat alemanya va conèixer les conseqüències del nazisme, és a dir, com una comunitat tan culta i tolerant va acceptar, de sobte, assassinar a moltes persones en el seu nom.

Juan Irigoyen rememora en el seu blog el que va escriure Gunter Andersen en 1956: “Per a apagar per endavant qualsevol motí, sobretot no has d'actuar violentament. Els mètodes arcaics, com els utilitzats per Hitler, estan completament obsolets. Avui només cal crear un fort condicionament col·lectiu perquè la mateixa idea de rebel·lió no passi per la ment de la gent”. I això és el que estem veient en la realitat d'avui: no som capaços ni d'organitzar una petita rebel·lió davant un genocidi, perquè la capacitat de resposta de la gent està totalment anul·lada.

Què pensaran en Gaza o Congo, dins de cent anys, sobre el que va fer el País Basc (poble inexistent) enfront dels genocidis? Recordaran les mobilitzacions que realitzem? Els nens de Gaza actuals, si estan vius dins de vint anys, sabran que va defensar i va estimar als pobles situats a banda i banda dels Pirineus, mentre ells es van enfrontar a la fam?

Soc pessimista. Jo crec que d'aquí a uns anys ningú sabrà què vam fer els bascos per a fer front a altres massacres de Gaza o del món. Perquè, en definitiva, en el concert internacional no tenim veu pròpia: com diu Sarrionandia, no som.

No obstant això, els nostres representants volen tenir un buit en les institucions espanyoles. El Congrés de Madrid, convertit en un circ calapitoso, permet als polítics bascos temperar una mica l'ambient, encara que de tant en tant, mentre uns altres s'insulten. No és un lloc molt eficaç per a canviar la realitat, però almenys els d'aquí mostren una bona educació.

També és cert que els portaveus del poble inexistent han d'escoltar allí coses greus. Per exemple, el ministre de Defensa ha anunciat la guerra contra Rússia, que augmentarà la despesa militar a 24.000 milions d'euros (més del 2% del PIB exigit per l'OTAN); o, per exemple, la “sol·licitud de suspensió humanitària immediata” signada per Espanya per a Palestina juntament amb altres estats de la Unió Europea. Ursula von der Leyen i Pedro Sánchez aclareix amb un somriure que “la pausa no és una treva” i, cosa que és més greu, continuaran venent armes a Israel sense cap mena de pudor.

Però somiem per un minut. Imaginem que els nostres representants polítics són capaços de superar el citat “condicionament col·lectiu” i se sumen al govern de Sánchez, que pujaran la seva aposta per mantenir el suport parlamentari que li atorguen a Madrid i exigiran la ruptura de les relacions polítiques i econòmiques amb Israel. Potser el poble inexistent no té tanta força per a lluitar contra el gegantesc i cruel estat d'Israel... però l'intent seria colossal, no?