La parròquia de Plaquémines es prolonga com una cicatriu en el sud de Nova Orleans pel Golf de Mèxic, descrivint el que és la mar com a terra indivisible, o “la terra que ens ha donat la mar no és la nostra pròpia”, com descriu Oihane Amantegi en la seva novel·la Cayo Hueso sensacions menys llunyanes de l'arxipèlag de Florida. Però això no és Florida, això és Louisiana, el territori dels hereus dels esclaus, el bressol del jazz, la llar dels pescadors, el funeral de Katrina... i l'Estat dels Estats Units amb major pobresa i desigualtat.

Aquí viu Katie Mazarac, en Buras, amb el seu fill de divuit mesos. En Buras saben el que és viure contra la mar, atrapen les quisquillas en aquest oest del delta de Mississipí. Fa temps que en la majoria de les cases només surt aigua salada en obrir l'aixeta. La mar s'oposa en els últims anys a l'emergència climàtica i les tempestes tropicals. Mazarac neta a l'alabita amb aigua embotellada, no es fia de la sal de mar que pot aportar partícules contaminants.

Des d'agost de l'any passat els plaquémines es troben en grans problemes: a penes hi ha pressió des de l'aixeta. La sequera és culpable, però no sols la sequera. Perquè la pesca de gambetes no és l'única indústria, ni la més poderosa. Aquí mana el lobby petroquímic i amb ell el negoci del Gas Natural Liquat (GNL) en voguen.

Coneixem a Mazarac en The Guardian, en l'article titulat "A fossil fuel plant is leaving Louisiana families with ‘barely enough water for your toothbrush' (Una planta de combustibles fòssils està sent abandonada per la família de Louisiana sense aigua per a raspalls dentals). Segons ha vist el periòdic britànic en els registres públics, l'empresa Venture Global va utilitzar una quarta part de l'aigua potable de la zona entre maig i setembre de 2023... per a què? Construcció d'una gegantesca planta de GNL per a ciment.

Venture Global no és qualsevol. Competint amb països com Qatar per a convertir-se en el principal exportador de GNL, ha ocupat 255 hectàrees en els pantans de Plaquémines, una zona en la qual cavalca tot el municipi de Baliarrain, per a convertir-se en una de les terminals més grans del món, malgrat comptar amb centenars de “violacions de permisos”, afirma el periodista de The Guardian. Aquest projecte, de 21.000 milions d'euros, serà finançat pels grans bancs del món i, com no, pel BBVA. A més, un dels principals clients de gas serà la multinacional espanyola Repsol, propietària de la refineria Petronor de Muskiz.

Estimulada per l'escassetat de gas rus a Europa provocada per la guerra d'Ucraïna, no sols a Louisiana, sinó també a Texas i altres llocs dels Estats Units, els projectes GNL han proliferat, com els bolets en els amples d'Urbasa. Aquestes terminals refreden, liqüen i emmagatzemen el gas extret de milers de pous a través del fracking, perquè tingui 600 vegades menys volum, i ho exporten en metaners a l'altre costat de l'Atlàntic, com les instal·lacions de Badia Bizkaia Gas en Zierbena. En 2022 el gas importat a Europa va créixer un 140%.

El mateix que 440 centrals de carbó

A la fi d'aquest mes de gener l'administració de Joe Biden anuncia la suspensió de les autoritzacions d'exportació de GNL. La seguretat energètica, les preocupacions per la contaminació, la necessitat de realitzar estudis econòmics més rigorosos... Malgrat els arguments, els ecologistes han donat la benvinguda a la moratòria mentre el poderós Institut Americà del Petroli es queda encaixat amb el crochet. Però la decisió de la Casa Blanca no afecta a projectes ja aprovats... I no són pocs.

“Des de 2016 s'han construït o proposat 30 noves plantes de producció de GNL als EUA, segons dades d'Oil and Gas Watch. En la costa texana del Golf de Louisiana i [Mèxic] ja funcionen cinc plantes, que passen a ocupar dos terços d'aquestes noves terminals GNL. Això significa que construiran almenys 22 plantes de GNL”. Així ho assegura l'escriptor i periodista establert a Nova Orleans, Xander Peters, en el portal Environmental Health News, dedicat a temes mediambientals. Una altra dada que espantarà al lector és que amb la construcció d'aquestes 22 plantes, 440 centrals de carbó contaminarien l'atmosfera amb CO₂. Els ecologistes ho diuen “mega-bombes climàtiques”.

A més de generar una contaminació ambiental global, la indústria del gas està causant danys en la vida i la salut dels habitants de la zona, ja que en aquests pantans i llacs fèrtils de la costa es produeix una combinació fatídica. En un ampli reportatge, Peters compte com els gegantescos tancs d'emmagatzematge de GNL es dediquen a alimentar l'aigua dolça i a ocupar la terra regalada per Mississipí. A més, els pobles pescadors de la parròquia de Cameron, en la costa de Louisiana, es van buidant gradualment a causa de tempestes cada vegada més violentes i a l'auge de les marees marines. En 2020 l'huracà Laura va reduir dràsticament l'entorn en el qual ara Venture Global vol construir una terminal GNL. 10.000 habitants de Cameron fa uns anys, ara són només la meitat.

Però els que queden es llancen a la lluita i una de les cares més conegudes és John Beard. Durant molts anys va treballar en ExxonMobil, fundador de la xarxa d'acció local Port Arthur, a la frontera entre Texas i Louisiana, i Sempra s'enfronta a la infraestructura GNL que la companyia vol realitzar prop del llac Calcasieu. Greenpeace va entrevistar fa un any a Who Profits From War: How Gas Corporations Capitalise on War in Ukraine (Quin s'enriqueix de la guerra? Com capitalitzen les corporacions de gas la guerra d'Ucraïna) per a l'informe: “Port Arthur s'assembla a Beirut, l'Iraq o altres llocs que han estat bombardejats: cases buides, terrenys desocupats, infraestructures i carrers deteriorats…”, afirma l'activista.

"Deixar sota terra"

A pesar que abans amb petroli i ara amb gas es comprometia a aportar riquesa als ciutadans, entre el 27 i el 30% de la població de Port Arthur viu a la frontera de la pobresa: “Això no ens ha fet gens bo. Estem sofrint una contaminació que ja està en l'aire i ara haurem de suportar el que portarà el GNL”. Beard parla del diòxid de sofre, el benzè, el formaldehid acumulat per les companyies petroquímiques durant 120 anys i parla de com s'introdueixen totes aquestes partícules i molècules en el cos, com enrogeixen els ulls, les goles de les brànquies, fins al càncer.

Que no és tan dolent com el petroli o el carbó, que estalviarem emissions de CO₂, que contamina menys… això és el que diu constantment el lobby del gas. Però Beard sap quants carbonis, tòxics i toxines s'alliberen quan trenca un carbur compost. Sap, perquè ha treballat 38 anys amb ells: “Hem d'eliminar aquest ús i la millor manera és fer el que diuen els meus germans indígenes: ‘Deixa-ho sota terra’. Està enterrat per alguna raó”.

I un últim advertiment ens la porta la luisiana als qui amb la seva misèria vam encendre les nostres fàbriques i escalfem les nostres cases: “Que Europa se senti còmoda utilitzant el nostre gas mentre nosaltres sofrim els danys del fracking, l'actitud em sembla molt miop (...). Tots vivim en aquest planeta, una terra de roques, aigua i aire. El que passa aquí et passarà a tu”. A canvi del canvi climàtic, de l'ascens de la mar i de la meteorologia extrema, assegura Beard que “neda és debalde”.