Amb el pas dels anys, la tecnologia ha anat avançant i amb això les proves d'audició. Quan va néixer Irati Erauskin, en 1996, no es feien tantes proves, per això no té clar des de quan té deficiència auditiva: “Als cinc anys vaig començar a escoltar una mica malament de l'oïda i als deu vaig descobrir que no sentia res d'una oïda”. Sent poc per l'oïda esquerra i només vibra pel dret.

S'ha educat en el món dels oïdors, i al principi se li feia especialment “molt dur” perquè tenia “un complex enorme”: “He passat anys sense dir-ho. Pitjor encara era perquè no seguia els diàlegs”. Per això, la gent creu que és tímida, però és “molt oberta”: “No sé si és només una qüestió de caràcter, o també un instrument per a sobreviure”.

Llegeix els llavis i per a això és necessari que la gent miri la cara, pronunciï bé, “una mica a poc a poc” i en un to “adequat”. No obstant això, és un “gran esforç” i perd “molta” informació: “Per exemple, en la sobretaula ho passava molt malament, perquè era impossible seguir el fil i moltes vegades he acabat plorant”.

A més de l'esforç per llegir els llavis, la gent no sap com actuar: “Si no tens discapacitat o no ets una persona trepitjada, vius en una bombolla de privilegi i conèixer a una persona que no és aquí et demana que surtis d'ella. Això fa que se senti incòmode, per la qual cosa el més fàcil és eliminar-ho”.

Xarxes com a mitjà d'apoderament

La Pantoi! (@agobixu) en la plataforma X. A través de les xarxes socials sol denunciar el masclisme i l'obesitat, però com encara hi ha “gran estigma”, fins a la pandèmia no es va atrevir a parlar del capacitismo: “En algunes sessions en les quals he participat he dit que no em referia a cau d'orella perquè temia estigmatitzar”. Com el COVID-19 era obligatori l'ús de màscares, no podia llegir els llavis: “No podia comunicar-se amb ningú”.

Ha viscut la “frustració” i la “ansietat” en les ombres, però al final va sentir la necessitat de sortir a l'exterior: “En cas contrari la meva salut mental anava a desaparèixer”. També creu que és d'ajuda per a ficar-se: “La gent que està en la meva situació pot veure que no està sola”. Afegeix que cal “reforçar” el moviment anticapacista.

Recentment va visitar 20.000 pel·lícules d'abelles i va denunciar a través de les xarxes socials, com ocorre amb moltes altres, que no tenia subtítols. En la informació de la pel·lícula posava que era una versió original, però en la pràctica tenia pocs textos en basc i només les parts en basca tenien subtítols. En la versió original el 70% de les converses dels personatges es realitzen en castellà i el 30% en basc. “Les pel·lícules no estan fetes per als sords, estan fetes per als que no saben basc”, ha denunciat. Afegeix que es prioritza el castellà sobre el basc: “La societat funciona segons la norma: si entres en la norma tot per a tu, si no, et quedes fora. La deficiència auditiva i el coneixement del basc no s'inclouen en la norma”.

No és un cas aïllat, és una pràctica que es repeteix moltes vegades, i segons Erauskin, subtitular-se amb la tecnologia actual és “el mínim” que cal fer: “Vaig al cinema molt poques vegades, perquè tinc molt poques oportunitats”. A casa posa auriculars i subtítols per a veure la televisió.

Gelosia i no conformitats educatives

També ha criticat l'educació en les xarxes, perquè el sistema educatiu no afronta les necessitats de les persones sordes: “Segurament s'ignoraran també les persones amb altres discapacitats”. L'Educació Primària i l'Educació Secundària Obligatòria van ser per a ella “molt dures”. S'asseia davant i intentava seguir la classe llegint els llavis: “Els professors no entenien que em cansava i perdia molta informació. Llavors em cridaven atenció per desconnectar”.

Li tocaven algunes proves, per exemple, no feia audició en anglès: “En comptes de pensar que era lògic, la gent em mirava amb gelosia”. Per a realitzar l'audició en basca, se li col·locava un altaveu en l'oïda: “Això no és assenyat, no puc seguir l'audició”. En conseqüència, estava en el “grup d'exclosos”: “No em perseguien moltíssim, però entraven amb mi”.

Pensava que les coses anaven a canviar en la universitat, però la situació no va millorar. Ha estudiat psicologia i en època universitària un grup de noies li va tractar “molt malament”. A més, tenia dificultats per a treballar en equip: “La gent m'acusava de no fer res, però no entenien que no podia seguir el diàleg i no sabia què havia de fer”. Quan canviaven alguna prova, en la universitat també se sentien gelosos: “No esperava això dels meus companys de psicologia”.

Tanmateix, la seva xarxa s'ha anat teixint i ha aconseguit obrir-se camí en l'oci, en el treball i en altres espais: “Tot varia molt segons la situació, però si conec a la gent de manera individual, és més fàcil”. Avui dia no calla i les xarxes l'ajuden a empoderar-se.

UNA PART DEL COS?

"El cor per la salut mental i les emocions. M'agrada molt treballar les emocions, però crec que no treballem l'educació emocional. Des de l'escola no ens ensenyen com gestionar les emocions i tenim moltes mancances. La depressió, l'ansietat i molts més estan sortint, i està bé anar al picador, però com a societat hem de buscar una alternativa".