argia.eus
INPRIMATU
Ve el llop!
Ane Ablanedo Larrion 2024ko martxoaren 13a
PAULA ESTÉVEZ

Els éssers humans som tantes històries narratives que la capacitat narrativa que es pot dir és una de les característiques que ens fa humans. Ens fan falta relats per a construir nosaltres mateixos i la realitat, posant l'accent principalment en la funció dels contes clàssics, o de les històries particulars però atemporals de cada cultura particular. Pel seu potencial per a promoure el desenvolupament intern i il·luminar àrees profundes i a vegades una mica fosques de la vida, i pel coneixement pràctic que aporten per a aprendre quins són els moments crucials de la vida.

De la mà dels protagonistes dels contes aprenem molt sobre les nostres cerques, conflictes i solucions existencials, perquè podem sentir-nos reflectits en les històries sense esforç. La substància dels contes és la pròpia vida, representada amb imatges purament simbòliques i arquetípiques, fins al punt que els contes semblen ser instruments ideats per la humanitat, amb la funció d'acompanyar les dificultats que comporta ser en cada etapa de la vida. Els contes tracten les nostres emocions, sofriment i desenvolupament amb honestedat (encara que a vegades sembli violenta) i sensibilitat.

Normalment els contes són per als nens, encara que a vegades ens dubtem, a vegades tan sexistes, políticament injustes, moralistes, roses o violentes. En els últims temps han sofert adaptacions amb la voluntat d'adaptar-se millor al seu contingut, sobretot, però jo soc partidari de respectar en molts dels esquelets crus, on s'amaga l'essència de la capacitat dels contes per a influir en el desenvolupament infantil.

Arribarien els cerditos a construir una casa sòlida si el llop no trenqués les dues primeres casetes bufant?

En aquests contes clàssics el llop és per a mi el personatge favorit, protagonista i centre de tantes històries. La simbologia del llop és molt complexa i profunda, i per això molt àmplia, la interpretació del seu significat. Quedar-se en el paper del malvat que li donem normalment és una lectura molt simplista, perquè d'aquesta imatge es pot entendre el paper del llop fins i tot en dimensions molt positives.

En el conte dels tres cerditos, per exemple, el llop és el que trenca les dues primeres casetes bufant, sí, és cert. Però arribarien els cerditos a construir una casa sòlida si el llop no l'hagués fet? El llop impulsa als cerditos a un major nivell de desenvolupament que d'una altra manera no aconseguirien, oferint-los una bona metàfora de desenvolupament, en la necessitat d'una major solidesa dels edificis (i de les relacions) al llarg de la vida, i en el dolor i temor que provoca l'abandó dels assentaments existencials antics.

El conte de Caputxeta representa la cerca de l'autonomia quan el protagonista es nega a escoltar els consells de la seva mare o en la imatge de la destrucció de la seva àvia. El llop és aquí la imatge dels perills, les pèrdues i els fantasmes en el procés de canvi d'identitat, com a aliat de la transformació interna.

El llop és inevitablement ambivalent. Perquè és dur passar l'època en la qual ens va aparèixer el llop en la vida, clar, però podríem alliberar-nos d'aquesta relació que ja no era fructífera, o ens va encadenar si el llop no ens hagués menjat en aquest moment de la lleialtat? La llibertat no es pot aconseguir recollint lilias en el bosc en un divertit passatemps, com va imaginar Txanogorritxo, perquè arribar a ser un és un preuat tresor que només es pot aconseguir de la mà del llop. El llop, com més temible, més necessari. No oblidi.