No s'han atrevit en un bar, sinó en Instagram, en Facebook o en un email (també hi ha obsolets en el món digital: aquest email pot ser encara d'Hotmail, fixi's). Després dels primers petons en directe, a través de Whatsapp i Telegram, algunes carícies els arribaran de la butxaca i altres de videotelefonada. Quan miren junts el crepuscle del crepuscle, no han demanat el desig mirant a una estrella fugaç, sinó a un satèl·lit d'Elon Muskiz, més cridaner, Starlink (què és el que alguns han sabut després que alguns li guiïn a casa).

Les noves tecnologies semblen alleujar tot. Veiem molt poc, només una part, la més bonica. Però ens han avisat que per alguna ranura surten els llots sota el telèfon mòbil geomètric i el color uniforme. Adrián Almazán ens recorda en aquesta mateixa revista. L'explotació dels nens congolesos per a obtenir el cobalt, la despesa energètica, els països que enterrem en els residus (com Ghana), les guerres, els països de sempre (els Estats Units, la Xina), la precarietat, la pèrdua de sobirania… Tot sembla bastant vell.

Semblava més lleuger, però què és nou si les pors són velles, si el compromís era al final més d'un ancora, i sense ell, si somiem igual avui, què és nou si el desig no es complirà, què és nou si la llibertat no és res, si no hi ha mà per a arribar, què és el nou si contaminem el nou exactament igual. La notícia només seran noms.