- Beriáin (Navarra), febrer de 1974. Els treballadors de Potasses de Navarra van realitzar una vaga, entre altres motius, per la vaga del personal de Motor Ibèrica l'any anterior. No era, per tant, la primera vaga de la indústria navarresa, ni tan sols de Potasses. Però Potasses era la major empresa de Navarra, amb més de 2.000 treballadors i un dels moviments sindicals més forts del territori. A més, fa 50 anys, van liderar una nova forma de protesta: el tancament dels treballadors en les mines. En aquella vaga inicial de 1974 187 treballadors van romandre tancats a l'interior de la mina durant 70 hores.
En aquella tardor es van realitzar més mobilitzacions i a principis de 1975, juntament amb la participació en la vaga general, es va celebrar el segon tancament, molt més llarg des del 7 de gener, de 15 dies. La repressió de la Guàrdia Civil va ser molt dura, com les mesures contra els vaguistes: multes, 30 dies de presó, atur… Només alguns treballadors van poder tornar al treball després de l'amnistia de 1977. Però el tancament va tenir una gran repercussió fora de Navarra i va provocar una inundació solidària.
Indústria esgotada
Però Potasses de Navarra tenia data de caducitat. Deu anys després, l'empresa va tancar a la fi de 1985, esgotant la font de potassa. Es va obrir llavors Potasses de Subiza, amb 533 treballadors, però en pocs anys també ho van tancar. I a més de la mina, en general, el model industrial imperant des de la dècada de 1950 estava esgotat. La reconversió industrial posada en marxa a principis de dècada per diversos governs europeus, inclòs el madrileny, va tenir una gran influència en els principals centres industrials d'Hego Euskal Herria. La desindustrialització va revolucionar el moviment obrer.
Les últimes petjades físiques de la planta productiva de Potasses de Navarra van ser demolides en la dècada de 2010 i no va ser l'únic cas, com la planta de Superser, una referència en la indústria de la Comarca de Pamplona, que va ser demolida en 2019. “L'enderrocament de velles fàbriques fa invisibles la història de la desindustrialització, les conseqüències socials, la petjada deixada en els treballadors i en les seves famílies, entorns i comunitats”, afirma Pérez Ibarrola
L'últim número de la revista editada per l'Associació d'Historiadors de Navarra, Geronimo d'Uztariz, fa referència
al procés d'industrialització a Navarra, i recull, a través de diversos exemples, la qual cosa aquest procés va influir en el moviment obrer. Les mobilitzacions hagudes a les fàbriques de Navarra a principis de la dècada de 1970 posen de manifest que s'havien realitzat principalment per a exigir l'increment salarial i la millora de les condicions laborals, és a dir, per a avançar en els drets. No obstant això, en la dècada següent, quan la desocupació, que fins llavors era cíclic, es va convertir en endèmic, les mobilitzacions tenien com a objectiu reduir al mínim la reculada, mantenir les condicions o el propi lloc de treball en la mesura que sigui possible. El moviment obrer va haver d'iniciar la defensa, al no poder continuar.
En la revista Geronimo d'Uztariz, la historiadora de la UPNA, Nerea Pérez Ibarrola, afirma que la desindustrialització s'ha analitzat des de l'àmbit econòmic, però que va tenir un impacte social important i que per a treballar la classe treballadora des d'aquesta perspectiva és necessari obrir noves línies de recerca. I també parla de la importància de protegir el patrimoni físic industrial per a impulsar la memòria.
Les últimes petjades físiques de la planta productiva de Potasses de Navarra van ser demolides en la dècada de 2010 i no va ser l'únic cas, com la planta de Superser, una referència en la indústria de la Comarca de Pamplona, que va ser demolida en 2019. “L'enderrocament de velles fàbriques fa invisibles la història de la desindustrialització, les conseqüències socials, la petjada deixada en els treballadors i en les seves famílies, entorns i comunitats”, afirma Pérez Ibarrola. “Les fàbriques abandonades conserven la memòria dels antagonismes socials que van viure i viuen en la nostra societat. Potser per això són tan incòmodes, perquè el seu impacte negatiu no és només visual”.