A què ve aquesta urgència d'omplir el nostre país de centrals eòliques i plaques solars? Evidentment, la raó més evident és la necessitat de respondre al canvi climàtic, de substituir els combustibles fòssils per fonts renovables. Efectivament, aquest és l'objectiu tant dels fons europeus com dels altres fons públics que estan sent canalitzats des dels Estats i Comunitats Autònomes. No obstant això, aquests fons acabaran en el mateix sac de sempre, és a dir, en mans dels pocs que formen el dream team de les empreses Acciona, Iberdrola, Siemens Gamesa i energia. Sense massa sorpreses, l'impuls públic sempre ha estat una condició indispensable per al desenvolupament de les renovables, per la qual cosa darrere d'aquesta inversió pública no trobarem un despertar espontani de la consciència ecologista dels governs, ni una fi de democratitzar i descentralitzar el mercat energètic. Aquest impuls no canviarà el mercat energètic, sinó que només augmentarà la llista de privatització de beneficis.

Ser els productors d'energia de sempre és l'opció més lògica, la més realista davant la urgència, per a guiar la producció de renovables. Però darrere s'amaga una veritat incòmoda: que la forma són combustibles fòssils, però que els beneficis privats són l'essència. Prova d'això és que en els llocs on més s'han desenvolupat les renovables, el consum de combustibles fòssils no ha disminuït, mentre que el consum energètic ha augmentat.

El tancament de les empreses més contaminants del País Basc i la proliferació de fonts renovables, sense desenvolupar cadenes productives bàsiques per a satisfer les necessitats de la població, pot servir per a decorar els nombres d'emissions, però la nostra autèntica petjada ecològica anirà creixent de la mateixa manera. Perquè la sang vinguda del capitalisme contemporani és de petroli, la qual cosa permet la distribució de la producció mundial, el nostre consum i el comerç internacional, en definitiva, la globalització. Així, tampoc és novetat el tancament de les indústries més contaminants, són deslocalitzacions motivades per costos ambientals i laborals més baixos.

Aquí la pregunta fonamental: què volem, parar el canvi climàtic o adaptar-se al canvi climàtic? Renunciar a construir un consens per a l'expropiació de les indústries de l'energia, l'alimentació i el transport, i no treballar per una planificació integral que és imprescindible per a una transició ecològica, és renunciar a detenir el canvi climàtic. Es tracta d'obrir portes a nous processos d'acumulació per expropiació, noves deslocalitzacions i noves emissions. Necessitem solucions, i a més com més aviat millor, i encara que continuar fent això de sempre sembla l'opció més pragmàtica, mai serà una solució.