El 17 de gener el Parlament Europeu va aprovar la reforma del Pacte d'Estabilitat. Les normes renovades reforcen el rigor pressupostari i obren de nou les portes al model d'austeritat que vam conèixer en la dècada passada. El nou Concert no equival al dur ajust de 2010, però suposa el retorn de l'ortodòxia de la Unió Econòmica i Monetària. És sabut que aquest Tractat de Maastricht estableix els sostres de dèficit públic i deute públic en un 3% i un 60% del Producte Interior Brut, respectivament. En particular, s'exigirà als Estats membres el compliment ferm de l'ordre de compliment del límit del dèficit.

Donada la gran dimensió del deute públic de molts Estats, no és possible descendir al límit del 60%, fins i tot a mitjà termini. Per a sis estats el deute públic se situa per sobre del 100% del PIB i altres tres superen el 70%. El fort ajust de la dècada anterior ha provocat que el deute hagi estat engreixada sobretot pels estats del sud d'Europa (Grècia, Itàlia, Estat francès, Portugal i Estat espanyol). D'altra banda, en l'actualitat, són onze els països que superen el límit del dèficit. Aquesta nova ordre d'ajust de comptes públics pot suposar una reducció pressupostària de 100 mil milions d'euros entre els Estats membres de la Unió Europea, segons la Federació Europea de Sindicats. L'austeritat reformada del pressupost públic portarà amb si una reculada en les condicions de vida de la majoria i en la cohesió social a curt termini.

El retorn de l'austeritat després de l'excepció de la pandèmia recol·loca a la Unió Europea en els eixos del model neoliberal tradicional. Amb el pretext de la lluita contra la inflació, el Banc Central Europeu ha adoptat en els dos últims anys augments immoderats del tipus d'interès. El resultat d'aquest augment no ha estat una humiliació de la inflació, sinó una multiplicació dels beneficis bancaris. Doncs bé, aquest comportament ha estat el primer pas cap a una política econòmica rigorosa. Una vegada i una altra, Alemanya, atrapada en la cultura de l'austeritat i en la desconfiança cap als seus socis del sud, ha estat el principal agent de retorn a la vella estratègia. És evident que l'experiència traumàtica de la gran recessió de la dècada passada i els mecanismes de flexibilitat que recull el nou pacte suposaran una certa respiració.

No obstant això, després de l'impuls dels fons Next Generation, es va detectar una certa dinàmica de cooperació entre els Estats membres que no sembla que tingui continuïtat. Una vegada i una altra és la competència entre Estats la que està dominant. Si a aquesta competència se li suma el retorn de l'ortodòxia neoliberal, les desestabilidades i desigualtats territorials i socials habituals a la Unió Europea no es faran més que augmentar. El camí cap a la transició ecològica tampoc serà fàcil si les prioritats s'inclinen cap a l'àmbit fiscal. A més dels problemes de construcció institucional, si tenim en compte la poderosa capacitat de pressió de les grans empreses i lobbies sobre les institucions europees, com la prolongació de l'ús del glifosato i altres plaguicides, és evident que continuarem encadenant un espai econòmic obsolet i injust. Una reforma profunda i justa del sistema tributari a curt i mitjà termini és imprescindible per a evitar reculades en la protecció social, la redistribució de la renda i la transició ecològica.