argia.eus
INPRIMATU
Janire Etxabe
“Tinc clar la meva llavor: caracteritzar la cultura basca i la memòria històrica a través de la dansa”
  • Janire Etxabe (1979, Arrankudiaga) es dedica a la dansa vertical, combinant classes de formació amb produccions pròpies. En 2021 va publicar Harria Herria, en 2022 Dendu i en 2023 Gure(R). En breu presentarà el seu primer individual: Antigament. “Entenc la por dels responsables culturals, però la dansa vertical és molt segura”, diu. El risc és la precarietat.
Izar Mendiguren Cosgaya @itzulipurdika 2024ko urtarrilaren 31
Argazkia: Busturialdeko Hitza.
Argazkia: Busturialdeko Hitza.

La dansa és la dansa vertical. A què dius el vertigen?
Precarietat. Aquesta és la meva professió i l'agenda de l'any que ve sol ser sovint una fulla blanca. Cada vegada que estreno creació em vacio i em fa por: i ara què? No hi ha descans. Al principi compaginava l'educació amb la dansa vertical, però cada vegada reduïa més l'activitat per a arribar a la dansa fins que vaig decidir apostar per la dansa vertical.

Què et fa lligar o deixar anar les cordes?
Les dues coses. D'una banda, alliberar-me: faig el que amo. Mentrestant, vaig tenir una operació al braç (molt dura psicològicament), però ja estic recuperat. La dansa i la corda són la meva passió, i això em va vincular. El nostre és un treball molt continu, creatiu, físic i productiu. Des que comences a sortir, el camí és llarg: anar a la muntanya, seleccionar plans, completar el guió, gravar veus, crear música, gravar, coreografiar i treballar… En la paret tot va per segons coordinat, la qual cosa requereix molta feina: fer proves per a sortir a la paret amb roba, mesurar la força i l'embranzida de cada cos per a acabar els salts al mateix temps… Gravem tots els assajos per a afinar els moviments.

Imatge del documental 'Línies de vent'.


D'aquesta disciplina artística depèn 360è. En la paret no es veu tot el treball posterior.
És inimaginable. Necessito any i mig o dos per a crear la funció. La creació no és només un àmbit coreogràfic: redacció del projecte, preparació de dossiers, reunions de presentació… És impossible mantenir la companyia sense suport econòmic i social: tècnics d'altura i llum, plans de seguretat, àrees d'assaig, assajos de ballarins, estades de creació, vestuari, comunicació i distribució... Tot això després de 25 minuts d'emissió, molta feina diària.

A més, imparteixo classes de dansa vertical a les escoles de Guernica i Gautegiz-Arteaga i organitzo cursos intensius al llarg de l'any, a l'hivern i a l'estiu en les parets o boscos de les muntanyes. No podem viure de produccions i retransmissions en directe, és molt precari. El meu projecte personal és Dimegaz, amb el qual realitzo produccions, projectes personals o curtmetratges de la companyia Pedreres Dantza Vertical, i el projecte de formació és Dingilizke.

En breu presentarà el seu primer individual.
Es dirà antigament. La preestrena tindrà lloc el 14 d'abril en el Teatre d'Urnieta, on es realitzarà l'última estada artística. La presentació la vull fer en Bizkaia a la volta de juny, però continuem buscant lloc. També m'agradaria acabar el documental "Les línies de vent" i estrenar-lo en el Festival de Cinema de Muntanya de Bilbao.

"Des que comences a sortir, el camí és llarg: anar a la muntanya, seleccionar plans, completar el guió, gravar veus, crear música i gravar, crear i treballar la coreografia... ".


Què és Antany del present?
Em vaig inspirar en el cant Altabizkar de Benito Lertxundi. La meva mare ha estat molt present. Sortiré amb un objecte gegant que va canviant de simbologia i de forma en directe. Estaré amb el cap de les dones: la inquisició espanyola va prohibir la portada i he volgut transmetre així la càrrega social de la nostra cultura. En l'adolescència, en la vellesa... es barrejaran les emocions i les guerres de cada etapa. Estudiar Belles arts m'ha portat a fusionar la dansa vertical amb altres arts plàstiques.

Mentrestant, seguirem amb Gure(R)a, a Bilbao estarem en Loraldia, en el palau Euskalduna, el 23 de març. En les actuacions sempre queda patent la nostra tradició i memòria històrica. En la nostra actuació, per exemple, ens referim a la caça de bruixes amb l'ajuda de les paraules de Toti Martínez, encara que avui dia les dones no fumen en el foc, vam demostrar que ens continuen fumant. L'art és un instrument de reivindicació social, i els artistes tenim l'oportunitat de posar les llavors del que ocorre en la societat, i la meva llavor és molt clara: caracteritzar la cultura basca, la tradició, i la nostra memòria històrica a través de la dansa vertical.

Ets rocós. La naturalesa és la teva llar?
Sí, m'agraden els espais naturals. Algunes zones tenen un gran significat. Els favorits són la muntanya i la paret d'Anboto; i per a entrenar, les pedreres. El procés d'iniciació el realitzo normalment de manera individual, dedicant molt temps a les parets de la muntanya.

No danyem els edificis, gairebé mai ho perforem. La dansa vertical es pot realitzar en qualsevol paret o anteiglesia de la localitat. Entenc la por dels responsables culturals, però és molt segur. Els espectacles tenen totes les garanties de seguretat.

Hi ha pedreres o pedreres en escoles?
Sí. La companyia de dansa Pedreres vol crear una pedrera, per això fem classes. Molta gent està interessada a aprendre a Euskal Herria. Els grups estan complets i s'animen molt als cursos intensius. Això és molt positiu. Nosaltres ens agradaria que la gent seguís amb la dansa vertical: que el desig d'aprendre i crear segueixi a Euskal Herria i des del basc.

Hastapena, modu bitxian

“[Barreak] Oso era berezian gertatu zen: Araban eskalatzen nenbilela azpitik bi frantses pasa ziren, eta dantza bertikala egiten ote nenbilen galdetu zidaten. Harrituta, erantzun nien aspertuta nengoelako ari nintzela saltoka. Jaisteko esan eta dantza bertikalaren bideo bat erakutsi zidaten. Soka nire pasioa da: dantza hura ikustean maitemindu egin nintzen, ‘nik hau egin nahi dut’ pentsatu nuen. Diman bizi nintzen orduan, eta bertako pareta batean praktikatzen urratuta bukatzen nuen beti: asunak, zuhaitzak...Mapetan pareta bertikalen bila jarrita deskubritu genuen Gautegizekoa, eta hara bizitzera joatea erabaki nuen Andrabide harrobitik gertu egoteko, gaur egun Arrankudiagan bizi arren.”