argia.eus
INPRIMATU
La colonització d'Israel no es pot entendre sense centrar-se en el mapa hidràulic
  • En els textos sagrats dels jueus i musulmans apareix l'aigua com un element de gran valor i el riu Jordan és un lloc important. Però de l'espiritual a l'os i al carnal se'ns presenta a tots com un element vital i vital, entre ells als palestins. Perquè Israel va consolidar la seva colonització en funció de les seves fonts, rius i capes d'aigua subterrànies. Des de llavors segueix igual, prohibint l'aigua als palestins, captant les aigües de Palestina i venent el lladre a un preu car als palestins... Tot això fet il·legalment... o sota el segell de l'Oslo.
Jenofa Berhokoirigoin @Jenofa_B 2024ko urtarrilaren 24a

"El repte de l'aigua no és un assumpte secundari. És una de les claus per a entendre les relacions entre Israel i els seus barris àrabs". Aquesta afirmació es pot llegir en l'article Eau et conflits dans le bassin du Jourdain (Aigua i conflictes en la conca de Jordan), escrit per Hervé Amiot en 2013. Si en l'elaboració de notícies i anàlisis se sol tenir en compte aquest component, els principals protagonistes saben que l'aigua és vital. El cisjordà sap que és un element vital, ja que des de l'arribada dels colons israelians l'aigua de la deu ha desaparegut. Els pobles de Cisjordània saben que és vital en funció de l'escassa quantitat d'aigua que Israel ha decidit i distribuït. Israel sap que és vital el pagès palestí que perdrà les seves collites per haver tapat el pou, i com no, el ciutadà de Gaza que porta anys contaminat l'aigua de l'aixeta sap que és vital. I sap que és vital també la companyia d'aigües israeliana Mekorot, que està perforant pous en terres palestines en tota la legalitat.

Els sionistes que van situar a Israel en funció del mapa hidràulic han estat font de conflictes des de llavors. Ja en 1919 el president de l'Organització Sionista Mundial, Chaim Weizmann, deia: "El futur econòmic de Palestina està íntimament lligat al seu proveïment d'aigua". Perquè a Orient Pròxim l'aigua es desertitza i s'acumula en determinats llocs, entre ells Palestina. Els rius són de vital importància, com els Jordan, que es formen al sud del Líban, s'endinsen en el llac Kinnereth i desemboquen en la Mar Morta. El que Israel volia i el que va fer en la majoria. En 1959 va arrencar a més la construcció d'un aqüeducte per a dirigir les aigües del llac Kinnereth al sud d'Israel. Això provocaria la Guerra dels Sis Dies de 1967. Aquestes obres van ser el punt de mira del primer atemptat de l'organització Fatah en 1965 i també Jordània i Síria, que van ser destruïts sistemàticament per Israel, van construir canals i embassaments per a lluitar contra la conquesta israeliana. Encara que no es pugui dir que la Guerra dels Sis Dies fos una "guerra de l'aigua", Amiot diu en el seu article que cal tenir en compte aquests elements.

“Encara que hàgim solucionat tots els problemes d'Orient Mitjà, si no solucionem el de la distribució de l'aigua, la pau no serà possible”
I. Rabin,
ex Primer Ministre d'Israel

A més, va deduir les conseqüències directes –i calculades– del mapa hidràulic: A més de la Franja de Gaza i Sinaia, des de llavors ocuparia també Cisjordània i Golán. Amiot diu: "Israel passa de ser part baixa del riu a ser part alta del riu, amb el control de l'abundància de recursos", tots els canals tipus que van des del Golán al llac Kinnereth, les capes subterrànies d'aigua de Cisjordània i altres. Fixi's, el 20% de l'aigua consumida a Israel pertany al Golán ocupat, el 25-30% a les capes subterrànies de Cisjordània, el 95% de l'aigua desviada de Jordán va als israelians… Des de llavors, el palestí dels territoris ocupats que vol perforar un pou ha de ser autoritzat per Israel.

En aquest sentit, també està lligada a aquesta dependència per a continuar amb l'ocupació a Israel. En el reportatge Aigua i conflictes en la conca de Jordan es pot llegir el següent: "Tenint en compte la dependència de l'Estat hebreu cap als recursos hídrics dels territoris ocupats, per a Israel les devolucions a Síria en el Golán i les declaracions de sobirania de Cisjordània semblen impossibles. L'explotació d'aquests recursos seguirà, per tant, l'IV. Sentint l'article 55 del Conveni, que diu que la força ocupant no es converteix en propietària dels recursos hídrics ocupats ni pot destinar-los als seus civils".


El primer ministre israelià, Yitzha, deia el propi Rabin en 1992: "Encara que hàgim resolt tots els problemes d'Orient Mitjà, si no solucionem el de la distribució de l'aigua, la regió se'ns agreuja, la pau no serà possible". Un any després vindria el Tractat d'Oslo, que va haver de portar la sortida política de dos estats, però que mai va portar.

"La pitjor part del grup II"

Tal com es pot llegir en el reportatge Comment els accords d´Oslo ont vaig consolidar la mainmise d´Israel sud l´accès à l´eau en Palestine (els Acords d'Oslo van consolidar el control israelià sobre la disponibilitat d'aigua en Palestina), al periodista de la Middle East Eye se li va dir que la majoria dels experts en matèria del Tractat de Palestí havien volgut adherir-se a l'anonimat. (…) Però la prioritat dels responsables polítics era arribar a un acord".

L'acord havia de durar cinc anys, i segurament en aquesta convicció els palestins van acceptar aquest injust acord: El 80% de l'aqüífer de les muntanyes va ser destinat a Israel, principalment a Cisjordània, i es va prohibir l'aigua de Jordán als palestins. La quota d'aigua destinada a la població palestina es va limitar al 15%, que no ha variat des de llavors, encara que des de 1995 la població palestina s'ha incrementat en un 75%. Així, la companyia israeliana Mekorot ha de comprar aigua a un preu elevat. Segons l'ONG´Tselem, en 2020 van haver de comprar un terç de l'aigua consumida a Cisjordània. En teoria, l'Autoritat Palestina de l'Aigua té la gestió de l'aigua en Palestina, però el control dels fluxos d'aigües segueix en mans de Mekorot. Per a qualsevol decisió relativa a l'aigua, els palestins necessiten el consentiment israelià, que sol ser rebutjat. Seguint aquest acord, els palestins no poden desviar l'aigua d'un lloc a un altre, però Israel, tranquil·lament, pot dirigir-la a les colònies de Cisjordània.

La població de Gaza té tres litres d'aigua al dia per a hidratar, cuinar i rentar (abans del 7 d'octubre tenien 40 litres). Un israelià consumeix una mitjana de 135 litres d'aigua al dia

L'investigador palestí Abdulrahman Tamini afirma que "la pitjor part del pacte" és la relativa a la gestió de l'aigua: "Tot aquell que mira la història del moviment sionista sap perfectament la importància de l'aigua i sap que deixar el control dels recursos de l'aigua als palestins no és fàcil a Israel".

Han passat 30 anys des de llavors i els acords segueix. I la Comissió Mixta de l'Aigua, formada per totes dues parts, amb la finalitat de detectar solucions als conflictes, continua sent ineficaç: Serveix per a les zones A i B de Cisjordània, el 40% de les terres de Cisjordània, i com funciona amb consens, Israel sol vetar i bloquejar les peticions de canals o pous dels palestins.

En benefici dels colons, més d'un expert situa aquesta gestió de l'aigua dins de l'estratègia d'alliberament dels palestins. En la web plateforme-palestine.org podem llegir: "Les zones C de Cisjordània [ocupades per Israel] estan sent robades per l'exèrcit i els colons. Les zones de font són sovint zones de "tiroteig" classificades (prohibint l'entrada) per a obligar els palestins a evacuar els llocs. En la construcció del mur de l'apartheid, Israel va annexionar nombrosos pous i fonts palestines".

La situació és encara pitjor en la Franja de Gaza: Segons l'ONG B´Tselem, el 96,2% de l'aigua està contaminada per les aigües brutes d'Israel, que bomba grans quantitats de làmines d'aigua subterrànies i que a més, pel mal estat de les infraestructures, perden el 40% de l'aigua (dades de 2020). Així, el 90% de les llars de Gaza, pagant entre 10 i 30 vegades més que el de la font, han de comprar un lladre a les empreses israelianes. I des del 7 d'octubre de 2023 no hi ha res a dir: tenen tres litres per persona al dia per a hidratar, cuinar i netejar, que tenien 40 litres abans del 7 d'octubre. Un israelià consumeix una mitjana de 135 litres al dia.