Com definiries la teva relació amb la música?És
una relació oberta no exclusiva. A poc a poc s'ha convertit en el més central de la meva vida. En aquests moments vaig deixar el meu treball principal, que era l'ofici, al setembre, i ara em dedico a cantar. Cada dia tinc un concert o una conferència. De moment, em dona més felicitat que desgràcia, encara que el camí sigui dur. La forma d'organització de la indústria no és justa, per molts factors, però la música em dona molt, no em canso, i espero que ho faci durant molt de temps.

Quan i com van ser les teves primeres notes?
Vaig començar amb 21 anys en música. Des de petit cantava a casa i en la ikastola. El professor de trikitixa ens posava moltes vegades cantant i cantava en els actes del col·legi. En acabar la carrera vaig comprar la guitarra, i aquí vaig començar a tocar cançons pròpies. Després vaig conèixer a un pianista i toquem al carrer durant dos estius per a turistes a Sant Sebastià. Va ser una gran lliçó, perquè tots els dies tocàvem al carrer 2-3 hores. Així vaig començar a estudiar, pel camí, per a no cansar la veu. Als 22-23 anys sacé la primera maqueta.

Poques raons, molt de temps va ser la teva primera maqueta en solitari, després va arribar el grup Liher. Què té Lide de Liher i Liher de Lide?
Posada en llibertat. Al principi estava parat i no permetia que la meva llibertat fos natural. Amb el temps, gràcies al grup Liher he après a ser lliure en l'escenari. Per contra, Liherrek Lideretatik, encara que ha endurit l'estil, ha rebut la meva pronunciació, el cant sota-comprensiu.

Amb Liher heu cremat els Temples. Anunciat el parèntesi, ara què?
Continuar amb la música en altres formats. La vida dels adults és cada vegada més complicada i podrem quedar-nos per a assajar: prendre un cafè o sortir de tabola. Tinc ganes de reunir-me amb ells, però sense haver de tocar. Hem anunciat intencionadament una interrupció indefinida, malgrat la por. No és que volem deixar-ho, sinó que no volem posar límits a la pausa, si tenim ganes ens ajuntem i tornem a començar. Portem vuit anys sense parar, hem tocat més de 400 concerts a Euskal Herria i a Europa, i estem cansats física i mentalment. Ens volem molt, però tenim ganes de ficar-nos en altres coses, no sols en la música. Tenim ganes d'obrir el parèntesi i de tirar una mica de menos.la

força, la veu i el cos que dona als directes és enorme. L'actitud de l'escenari és una opció conscient?
L'evolució ha estat natural, no selectiva. La música et porta endavant, si fos una melodia més intimista em mouria menys. No obstant això, la presència no és moviment i la indumentària, surt de la física. Em sento molt orgullós de la llibertat aconseguida amb el temps, en pujar a l'escenari faig clic, i intent oblidar el que la gent pensa: qui soc, d'on vinc, a quina edat... De la cançó a la cançó a vegades es trenca aquesta bombolla, i jo torno a ser, començo de riure.

Acaba de començar el projecte Bele. Què vols oferir a la merla?
Bele és una música diferent per a divertir-se. El so que estem generant no existeix actualment a Euskal Herria, encara que es pot comparar amb alguns. El que estem fent és bastant bo per a Euskal Herria. Vull demostrar que es pot passar bé ballant, acabant amb un somriure, gaudint d'un bonic concert. La música afroamericana mai ha tingut un gran acolliment a Euskal Herria, sempre hem recorregut a temes més blancs: rock o pop britànic, folk... Jo sempre he begut de la música afroamericana, soula, aranbi…

Està canviant l'escena cultural en basca?
A tota velocitat. Et quedes constantment enrere. La presència de 300 novetats musicals en la Fira de Durango, l'any passat, és espectacular tenint en compte la població que vivim. Pandèmia va provocar la ruptura de girs i directes, però la gent va començar a produir a casa. Actualment els locals no estan plens, el rock o el soroll que es feia en els garatges, i ara no. Sempre està canviant.

Per exemple, en la indústria musical, la gent acudeix a les empreses management. Són taurons, cada vegada són més grans i cada vegada hi ha menys. Aquí van molts grups joves. El fet que la xarxa de Gaztetxe sigui cada vegada més feble ha contribuït a això. Abans, cridant a les formatgeries, podria fer-ho pel seu compte. Ara m'entristeix que els grups joves cridin a les empreses management: primer intenta fer el teu camí, et mous en aquestes aigües i descobreix el fàcil o difícil que és. Molts espais festius reivindicatius també els organitzen les empreses, i aquí també hi ha contradicció.

Amb quina indústria cultural somies?
Divers. La gent fa tots els estils que se li poden imaginar en basc, però la indústria no és tan horitzontal. En la indústria que imagino hi hauria una gran varietat de creacions, i els mitjans de comunicació també farien lloc a totes elles. D'aquesta manera, la gent estaria formada per a escoltar diferents músiques i no sols quatre estils coneguts de sempre. Serien moltes i petites empreses de management que intentarien treure el nostre treball i no viure del nostre treball.