Willendorf (Àustria), 1908. En un jaciment de la vall de Wachau, l'arqueòleg Josef Szombathy va trobar una petita estàtua antropomorfa d'una dona d'uns 11 cm, tallada en pedra i tenyida d'ocre vermell.

Des de llavors, és el venusi més conegut del Paleolític i ha estat analitzat des de l'exterior diverses vegades. No obstant això, se sap molt poc del seu origen, del mètode o significat amb el qual el van fer. Per això, l'any que acaba d'acabar, investigadors de la Universitat de Viena i del Museu d'Història Natural de la mateixa ciutat han analitzat internament, utilitzant un innovador mètode: la microtomografia automatitzada.

La primera conclusió dels investigadors és que l'interior és poc uniforme, que aquesta oolita té roques de diversos orígens i que els sediments són de diferents grandàries i densitats. A més, s'han identificat sis exemplars majors de limonita que explicarien els forats de la venusa en la pell. “Les dures limonites probablement van explotar mentre l'artista tallava l'escultora i, aparentment, va aprofitar un dels forats per a fer el melic de la dona”, segons els investigadors. L'autor va prendre la decisió adequada per a aquest detall i, en general, per a seleccionar el material. Les venusas paleolíticas solen estar fetes d'os o ivori, però l'autor de Willendorf va utilitzar un tros molt porós d'oolita, molt més fàcil de treballar.

Ucraïna o Itàlia?

El nou estudi ha aportat principalment informació sobre l'origen de la peça. Comparant els grans de la pedra de Venus amb milers de mostres de diferents orígens, van afirmar que aquesta pedra no és de l'ordre de Willendorf. En el procés de comparació es van acostar dues mostres a les característiques del material. Un d'aquests possibles orígens és l'est d'Ucraïna, a uns 1.600 km de Willendorf. En el sud de Rússia s'han trobat diverses venus similars a les d'Àustria, encara que més recents, la qual cosa reforça aquesta hipòtesi.

No obstant això, la hipòtesi principal és la segona opció: l'escultura, o almenys els materials, té el seu origen en el nord d'Itàlia, entorn del llac de Garda. Aquest punt està molt més prop d'Àustria que d'Ucraïna, però va caldre superar als Alps. Una de les alternatives seria envoltar els Alps i arribar a Àustria per la plana de Panonia, camí que altres investigadors van descriure fa anys amb simulacions.

El camí més curt per a arribar a la Willendorfera des de Garda és travessar els Alps, però els experts creuen que seria molt difícil superar favorablement la serra coberta fa 30.000 anys per glaceres. Però hi ha un altre camí més curt, de 730 km, que discorre per les valls dels rius Adigio, Eno i Danubi. La major part del vial pot discórrer per sota dels 1.000 metres d'altura, a partir dels 35 km. Els experts consideren que aquest camí seria possible.

Hipòtesi que, des del seu origen, no haurien seguit el camí de la Willendorfera, probablement la peça va necessitar diverses generacions per a arribar al punt en el qual va ser trobada. Els humans de la Gravette buscaven constantment els emplaçaments adequats. Quan el clima canviava, les preses es reduïen… s'anaven a un altre lloc, aprofitant en la majoria dels casos el llit dels rius.

Encara se sap molt poc sobre el venus de Willendorf, però se sap una mica més sobre la mobilitat humana fa 30.000 anys.