argia.eus
INPRIMATU
Manzano
Ocupació del manzanal per a la seva revitalització
  • Entre set i vuit noies, trans i bolleras que no van néixer però que viuen prop de Sant Sebastià formen el grup de producció “expropiada” Sagarrondu. Gairebé tots són de tornada als 25-30 anys, llistes de carrers, però relacionats amb la terra; algun ha treballat professionalment en el sector primari, han tingut hortes, animals... Quant a la parcel·la que van ocupar fa vuit anys en Asteasu (Guipúscoa), ens han explicat que no són els únics que han fet el pas, ja que hi ha més gent treballant a revitalitzar els terrenys abandonats.
Jon Torner Zabala @jtorner 2023ko abenduaren 20a
Argazkia: Sagarrondu
Argazkia: Sagarrondu

En la finca d'Asteasu hi havia una vintena de pomeres totalment abandonades, que a penes podien observar-se entre els esbarzers. En 2015 es van celebrar en Ziordia (Navarra) unes jornades de tornada a l'autonomia comunal en les quals va començar a materialitzar-se el projecte. Alguns dels participants coneixien la finca d'Asteasu, per la qual cosa ja tenien per on començar.

“Vam fer una gran feina en la neteja del terreny, llevem esbarzers i podem arbres”, ens han explicat dos membres del col·lectiu, que no volen que se'ls digui. Es diu que l'objectiu de la recol·lecció de pomes és major o menor, especialment la regeneració col·lectiva del terreny. “Amb les nostres pomes no cobrim les necessitats, per això intentem reunir-nos en altres llocs consultant en els caserius de voltant. Hem estat en Aia, Igeldo, Anoeta, Hernani, Eratsun... Segons l'any ens donen més o menys pomes, segons la quantitat que els sobra”.

A canvi de recollir unes pomes, cuidaran aquests terrenys, regalaran ampolles de sidra, col·laboraran en el treball veïnal... “Nosaltres volem debatre sobre la legitimitat de la propietat privada, hi ha casos en els quals a canvi de pomes ens demanen una cosa molt concreta, però per a nosaltres això seria com entrar en un lloguer”, ens compten. “Tanmateix, no hem arribat a una posició consensuada i única en relació amb aquest tema, suscita un debat entre nosaltres”. Ens conten que, malgrat ser gent de diferents perfils, han aconseguit confiar en els baserritarras. “Alguns són massa vells per a cuidar els camps i dedicar-se a la recol·lecció de pomes, els seus fills no han resistit el treball del caseriu i s'alegren en veure que el seu terreny continua sent profitós per a alguns per la seva especial relació amb el caseriu”.

Incertesa

Cuidar la Terra crea un vincle especial, és font d'alegria, però també pot provocar frustració. “Requereix molta feina i el resultat no sempre és immediat ni esperat”. Conscients de què es tracta d'una activitat en la qual es recullen els fruits a llarg termini, les incerteses que comporta l'ocupació, com és el cas de la venda de la parcel·la d'Asteasu, surten a la superfície. Quan van ocupar la terra sabien que estava en venda, però “el preu era tan alt”, era gairebé impossible que algú el comprés. Però el temps passat, els membres del Sagarrondu van treballar molt per a arreglar tot i fa uns dos anys van baixar el preu de venda de la finca. “Quan vam veure que la venedora ha publicat noves fotos després d'ordenar-les, i que a més ha baixat el preu... ens va produir un cert bloqueig. Per si de cas no hem plantat més arbres, perquè demana diners i treball, i perquè no sabem el que ens ofereix el futur”.

Fotografia: Manzano

Ens han explicat que l'ocupació és una “bona oportunitat” per a aconseguir unes altres que no es poden aconseguir fàcilment, però que existeixen limitacions. “L'ocupació és també una opció política, en contra de la propietat privada i, en particular, en relació amb el medi rural, per a revitalitzar els terrenys que fins i tot sent propietat no s'utilitzen. Portem temps discutint si hauríem d'intentar aconseguir cessions d'altres parcel·les, però no hem aconseguit un acord total en aquest tema”.

Fora de la lògica del mercat

A poc a poc s'han anat obtenint la infraestructura necessària per a l'elaboració de sidra i suc de poma. Tolare, per exemple, fins fa poc se'ls permetia el seu ús en un caseriu d'Aia, però ja tenen un propi, compartit amb un granger veí d'Asteasu, que ho tenen en un racó de la seva finca, juntament amb l'avaria. “El veí ens ha ofert molta ajuda, ens ha deixat un tractor, ens ha permès guardar algunes coses a la seva casa...”.

D'altra banda, les ampolles han anat recollint a través de contactes, preguntant en els bars. I la caserna, d'acer, de 500 litres, ho han aconseguit a través d'un amic. La tenen a la seva casa de Lasarte i les ampolles també. Aprofiten la sidra per a consumir, a canvi, per a oferir-la en mossets post-treballo o per a regalar-la-hi a col·lectius que vulguin recaptar una mica de diners sortejant. “Nosaltres no venim del camp, sinó d'altres moviments, ocupació, transfeminismo... Tenim una xarxa de tornada a la producció i quan fem auzolanes bevem la nostra sidra i el suc. Més que satisfer una necessitat és oferir alguna cosa a la gent, és bonic”. A vegades han parlat de la possibilitat de vendre sidra per a poder finançar almenys el projecte, però, encara que no han obviat totalment la idea, entrar en aquesta lògica del mercat produeix una lleugera picor entre els seus membres. “Nosaltres no treballem per a això”, diuen.

Conscients que estem parlant d'una activitat en la qual es concentren els fruits a llarg termini, la incertesa que comporta l'ocupació en molts casos surt a la superfície.

Disposen de suro, pasteuritzador de suc (a casa del veí), densímetre... El 20 de novembre es va embotellar la sidra (suc abans) i ara cal esperar una mica per a beure. “Tampoc ens perjudica esperar fins a agost; al maig hem obert les ampolles i encara faltaven punts”. L'any passat no es va elaborar la sidra, i enguany han tingut més present el tipus de poma que s'usa, tant per a la sidra com per al suc, tenint en compte que no sempre poden aprofitar-les. “Els nostres terrenys són grans però lents”.

En execució en vedats

“Alguns treballs relacionats amb la Terra poden ser estressants, desesperables, però són llocs molt bonics per a establir relacions”, ens diuen els membres de la Pomera. Els satisfà comprovar que l'esforç realitzat dona resultats. “Com a dones, com bolleras i trans, ens ha aportat molt com a grup que ens vegem capaços de treballar en aquells camps que ens han estat prohibits: construcció de maquinària, força, tolare, barraca, pujada de pendent del sac en el coll, brot sobre l'arbre, motoserra i desbrossadora... Volem fer sidra, en aquest sentit tenim una visió productivista, però per a nosaltres és molt important aprendre a usar la motoserra, per exemple”.

La pomera, de fet, no és un grup ni mixt, sense homes cis heterogenis, però excepte en els seus inicis, han estat i estan treballant en el projecte trans, dones i bolleras. “Això ajuda molt perquè tenim la visió que el feminisme i el transfeminismo donen, per exemple, dels rols. Segurament en els nostres auzolanes no és necessari treballar coses que haurien de treballar-se en altres àmbits, com les relacions de poder des del punt de vista del gènere. Quan alguns nois volen participar en els auzolanes, cal ser minoria i saber quin és el lloc que els correspon, prendre consciència que marcarem el ritme. És un exercici interessant perquè els homes aprenguin a posar-se en segon pla. És veritat que hem pres la mesura als homes del nostre entorn [riures]”.

Fotografia: Manzano

Encara que és un col·lectiu de caràcter propi, cal treballar sobre els rols: “No de manera individual però col·lectiva sí, hem treballat bastant per a assumir altres rols, com aprendre a manejar eines. Alguns poden tenir més valentia que uns altres. Aquí s'ha fet un treball, però no vol dir que no hi hagi rols entre nosaltres. Hi ha persones que es dediquen a la coordinació, són rols triats, però hi ha persones que han agafat uns instruments i altres no, aquest no és el rol triat, ni tan sols que la resta estigui recol·lectant branques mentre uns estan brollant, o que la logística es delege sempre en una persona... Creiem que ho fem bé, però aquestes coses cal cuidar-les”.

Organització adaptada a la cura

Preguntats pel temps que dediquen al manzanal, ens han explicat que en aquests anys ha anat disminuint, ja que mesuren millor el que cal fer. Van treballar quan van ocupar el terreny, fins i tot quan van plantar alguns arbres –kiwi, peres i nogueres– poc abans de la pandèmia. D'altra banda, cap al mes de setembre és quan es comença a fabricar sidra i suc de poma, ja que cal recollir pomes i netejar utensilis i ampolles, entre altres. “Fem una crida al treball veïnal i ens ajuden en la xarxa de producció citada. D'altra banda, les nostres vides no estan construïdes entorn de l'ocupació, i en aquest sentit som bastant inestables. Per exemple, algun any han estat alguns membres del grup recollint el raïm, i has d'adaptar-la a això, cadascun donarà el que pugui”. Tanmateix, també tenen unes normes. Per exemple, si algú no pot cobrir el seu torn, es compromet a buscar un substitut. En iniciatives col·lectives com la pomera, al temps dedicat a la producció cal sumar el que exigeix la gestió del grup: fer reunions, debatre, prendre decisions...

Estan aprenent a poc a poc. “Donem cada vegada més importància al procés i al material. La netegem amb cura, cuidant-la tan bé com sigui possible. No volem que la sidra es podreixi i s'aboqui, com ens va ocórrer en els seus inicis. Sabem que li passa a molta gent, però has fet un treball enorme i has gastat diners”. No obstant això, els fracassos també són positius. En l'època en la qual se'ls va treure malament la sidra es va fer vinagre. “No ho vam fer intencionadament, però senti, era un bon vinagre, amb moltes propietats. Això sí, parar la sidra quan esperis amb 80 litres de vinagre... [riures]”.