Lisabö bIDEhUTS,
2023

-------------------------------------------------------------

Si els bascos som afortunats, no és pel passat. Hauríem de tenir-ho per la possibilitat de construir present i futur per a ser un país que genera temps propis. Excepte excepcions, el grup d'Irun.

Lisabö roman fora del temps. Com una bombolla, sembla que no han rebut cap influència. Són ells mateixos, fent el seu propi camí. Una volta més al caragol. El títol de l'àlbum està escrit en minúscules perquè és una successió de l'anterior. La frase és: I ens despullem en els deixants de la bellesa fins a convertir-nos en ossos buits al jardí gelat.

El meu grup favorit era Lisabö en l'adolescència, i haig de reconèixer que amb el meu últim treball em vaig cansar una mica, potser perquè anava en una direcció massa complicada. Amb aquesta ocasió, no obstant això, m'han rescatat de la força i la ràbia els colors i harmonies més alegres que ens han ofert.

Tinc poc a explicar al grup. D'altra banda, no fa falta massa comprensió. Com explica la intensitat? Què ens importa el que has llegit quan la catarsi està madurant? Quins punys i cames i columna i coll i matrallas i vísceres et posen molt fermes? Lisabö és basal, primitiva i bàsica.

Clar que s'acosten a l'intel·lectualisme, potser a la recerca de dosi d'energia que el postureo de la classe mitjana no permet. Perquè una cosa és cobrar 2.300 euros, en catorze pagues, i una altra molt diferent, saber satisfer les necessitats bàsiques de la vida. Sense cap mena de juliol als psicoanalistes, Inquietud cultural i tot això.

Lisabö podria servir per a oblidar-ho tot en alguns moments. Però cura, perquè no és un cant a la indiferència. Record, en una vella entrevista, com un comercial d'ulleres Ray Ban se'ls va acostar proposant un tracte en un macrofestival: una foto amb ulleres i unes ulleres cares de regal. Van rebutjar la proposta perquè abans els treballadors culturals no estaven al servei de les lògiques del capitalisme.

Els poemes de Martxel Mariscal, potser sobrats estètics, a vegades basats en la cerca de sorolls i sorolls, tenen escletxes que demostren que, encara que els agradi als moderns, tenen clars els principis i les direccions. Per a cantar a l'altra part del món, p. ex.:

“No viurem cedint! Mira l'ànima exodo en la caixa de llumins / no podem trobar la fascinació en la cova dels marginats / després de desossar el cavall de carreres / llancem indiferent al fang de l'oblit / som els passatgers ocults del vaixell que l'hem enfonsat”.