Quins han estat els teus referents?Només
vaig fer bastant el camí d'educar en la lectura –llevant un parell de professors que record i tinc en el cor–, i aquesta és la pena, que no m'hagués ajudat a desenvolupar la competència literària.
I en el feminisme?
Ho he sentit de manera semblant. L'interior em demanava anar cap a aquí, però no vaig saber per on començar. En un d'ells vaig descobrir a Miquel Missé i vaig començar a llegir amb feminisme. Vaig entrar al feminisme des del transfeminismo.Els referents
han viatjat perquè els he agafat en funció de la curiositat i necessitat que he tingut en el moment, però al llarg del temps torno a Annie Ernaux, em sorprèn que a pesar que jo vagi canviant, no em canviï la complexitat del que sento en llegir. D'altra banda, els noms de tots els referents no apareixen en les portades dels llibres. Avui dia, per exemple, el meu terapeuta és un referent per a mi, no idealitzat, per la seva manera de veure la politicidad i l'àmbit personal. El meu gran referent d'aquests dies és també una persona que treballa com a professora de nens, que m'està obrint moltes portes compartint llibres i reflexions.
Últimament he sentit amb menyspreu que vivim un boom de llibres sobre maternitat. Què et sembla?
Em molesta aquest aquest comentari. No parlem i escrivim suficient sobre la maternitat, però com ha estat rebutjada i ara se li ha donat una petita quota, hi ha una sensació que està ocupant massa espai. Estem farts del discurs hegemònic, idealitzat, medicalitzat i prescrit pels homes de la maternitat, això és cert, però d'aquest oceà gairebé interminable de maternitat plural a penes sabem res. I mira quants colors i temperatures hi ha en una mar. Hem de comptar les maternitats des dels nostres cossos i les nostres veus, sentint també les que no es corresponen amb les nostres vivències.
Explicar més a fons, si us plau.
No m'interessen els discursos patològics, paternalistes, penalitzadors i de pressió que provenen dels supòsits “experts” i de la seva suposada “neutralitat”. M'ocorre el mateix amb la neurodivergencia. M'afarto d'escoltar psiquiatres, psicòlegs i altres “professionals” que s'amaguen darrere de la bata blanca i que miren més a DSM-Va que a les persones: de l'autisme no he après de veritat fins que he escoltat testimoniatges de primera persona i reivindicacions del col·lectiu autista.
Vostè està interessat en els que callen…
Sí, la mirada se'm va sense buscar aquí, perquè segurament no em va bé quedar en la superfície de les convencions. I una vegada despullats els tabús, per què no despullar-se de veritat? Per exemple, si parlem de tècniques de reproducció assistida, no ho farem amb les frases i imatges que una empresa dedicada posa en la propaganda de les marquesines d'autobús. O si parlem d'avortament no buscat, no fem clixés com “tindràs un altre” i “per alguna cosa seria”.
Com influeix el tabú en la salut mental de les dones?
Afecta a la salut en general, perquè, en realitat, podríem diferenciar la salut mental de la física?, tant com el tabac en si mateix. Com i fins a quin punt? No sé dir, com a mi tampoc em podria dir com i fins a quin punt m'ha afectat, encara que sé que a molts nivells, a gran profunditat, a tots els àmbits de la vida i durant molt de temps m'ha afectat. M'ha llevat, però també m'ho ha donat, i sobretot m'he transformat en el procés de buscar la maternitat i no trobar-la. Per a mi ha estat un procés i aprenentatge vital inevitable. Això sí, una altra cosa és que aquest procés, que vostè en el seu moment li ve al capdavant, hagi de portar-lo en secret, que se senti només, que no tingui referents que l'ajudi a comprendre's, que no li llevi el pes de la culpa i la viscositat de la vergonya… El procés és natural, que ha de travessar i escriure un mateix, mentre que el tabac que recull el procés és cultural i posa molt sofriment sobre el procés i dificulta el seu trànsit.
El sistema atén adequadament les maternitats?
Clarament no. I pot veure's més clar que en les meves paraules en el llibre M d'Erika Lagoma i Estitxu Fernández, en El meu part robat de Nahia Alkorta, en Maternitats precàries de Diana Oliver, i en paraules de molts altres: Ibone Olza, Esther Vivas… A qui
encara no ho ha llegit, per què li recomanes a Karen?
En Karena existeix el dialogo del dolor. I fer preguntes i buscar respostes personals. Existeix també un diàleg entre la pressió social de la maternitat i el desig del personatge, per a comprendre fins a quin punt el desig de ser mare és “d'un mateix” i està contaminat per la cultura. La novel·la narra un procés de vida en el qual m'agradaria que el lector viatgés boig, mostrant al viatger paisatges dins del protagonista. Murmurant als que callen, a vegades fins i tot repel·lint.
"Paperean eskribitzen ikasi aurretik 'idazten' nuela uste dut, gehiago bizi bainintzen asmatzen nituen istorioen munduan, kanpokoan baino. Gogoan dauzkat sei urteren bueltan irakurri nuen lehen testua eta idatzi nuen lehen ipuintxoa, zerbait handia bezala sentitu nituelako biak. Hortik aurrera, liburuei eta koaderno baten barruei begira bizi izan nintzen. Zaila egiten zitzaidan patioan egotea, nire adinkideekin harremantzea, kiroletan ibiltzea... eta eskolako liburutegian ezkutatzen nintzen. Eskola orduetatik kanpo ere liburuen mundua zen nire lekurik gogokoena. Gotorlekua izan zen niretzat literatura, haize eta euri eta hotz sentitzen nuen kanpoaldetik babesteko".