Ja es veia molt poc “Antifaxista”, així en directe “Antifeixista”, a Madrid, en viseres, en samarretes. I es mirava l'antifaxismo com una espècie de nostàlgia (una visera, una samarreta), com si fos possible. I ara floreixen en el centre de Madrid i, per tant, i al final, i sobretot al centre dels mitjans, no els antifeixistes que veien fantasmes, sinó els propis fantasmes, tot tipus de feixistes. D'on han sortit?

Mentre a Ferraz, enfront de la seu del PSOE, putomaricón i veteatupaís representen aquest espectacle pornogràfic, a Madrid es compleix un aniversari més silenciós. Assassinat de Carlos Palomino. Un feixista que va matar en el metre s'enfrontava a una concentració racista. Perquè en els barris algú estava fent front al feixisme tan demode i pagant per això en silenci (vegeu també el cas d'Alfon). Quan els problemes eren per als migrants dels barris, ningú s'alterava en les tertúlies. Han hagut d'anar al centre de Madrid i espantar a algun dels corbatanes per a adonar-se que “això és feixisme”. “Quin escàndol, aquí es juga!”.

Irene Zugasti ha escrit un article en El Salt: “Això de Carlos”. I ara, quan els feixistes surten a la vista de tots, reivindica aquella generació que va morir en el metre en 2007. Ara, en 2023, hi ha un Madrid que lluita al marge en els barris, a vegades sense electricitat (la Canyada Real). Contra fantasmes. Fins que algun dels corbatados s'espanti, no els veurem en els mitjans de comunicació.