Bell llibre sobre les tres morts d'Elurzuri i la filla dels seus Heretges. Un plaer per al lector, que no ha estat ni l'un ni l'altre.
Filla dels heretges, se'm va ocórrer que estava fent un altre llibre, Els heretges d'Amboto: ‘Luterans’ en 1500. Vaig fer alguns descobriments i vaig pensar a seguir la seva pista. Mentre treballava Akelarre, em va sorgir la idea d'escriure les tres morts d'Elurzuri, tirant del fil de la poma enverinada. Així van venir els dos llibres, seguint les dades exposades quan investigava una altra cosa. Però no pensis que cada vegada que decideixo investigar alguna cosa surt el llibre! A vegades sí, a vegades no, però en tots els casos aprenc alguna cosa que abans no sabia.

Els seus treballs són percebuts pels grans treballs que cal realitzar per a realitzar petits i preciosos treballs. Mostra la punta de l'iceberg...
És possible. Per a escriure Akelarre, vaig llegir els processos i els processos contra les bruixes, un munt de documents sobre creences màgiques, dels Pirineus, dels Alps… No tot el que està relacionat amb els inicis dels processos de bruixeria, però sí la majoria. I mentre llegia allí i aquí em vaig trobar amb un objecte o element de bruixeria: la poma. I llavors vaig començar a buscar la petjada de la poma i em vaig adonar que té un gran protagonisme als Pirineus. I vaig seguir aquesta poma.

La poma és la protagonista?
No, ni la part més important del llibre, però la poma em va assenyalar el camí d'Elurzuri. La història la coneixem tots, però record que venint-me a la biblioteca de Durango i vaig prendre una edició del conte d'Elurzuri: vaig començar a buscar l'escena de la poma, la vaig llegir, però llavors em vaig interessar per com els germans Grimm van escriure realment aquesta escena i vaig veure que parlaven d'una pinta enverinada. Aviat em vaig adonar que el que comptaven els germans Grimm no es corresponia amb la lògica de la màgia medieval i el verí. Em vaig apostar dient: “Aquesta pinta enverinada no estava en la història!”.

Per què no?
Perquè la pinta és un element màgic, i el verí és un element afegit posteriorment per algú. I al mateix temps vaig mirar la poma: En la versió dels germans Grimm Elurzuri menja poma, mor, ho fiquen en un taüt de cristall, apareix el príncep, decideix portar el taüt al seu palau, ensopeguen els criats, a Elurzuri se li treu la poma de la gola i torna a viure a Elurzuri! I aquest procés també es deu a la màgia, no al verí. “Això també va canviar els germans Grimm, això està fora de la lògica del verí! Haig d'analitzar bé això!”, em vaig dir.

Vas començar a buscar la versió més antiga del conte d'Elurzuri...Em va venir de gust mirar la primera versió dels germans
Grimm i en alemany. I quan estava buscant aquesta primera versió, vaig llegir que hi havia una font més antiga, un manuscrit. Estava publicat en un llibre a Alemanya, però era molt car sol·licitar-lo i enviar-lo des d'aquí, i el vaig aconseguir a través d'un amic d'allí. Ho va recollir a casa i el llibre el vaig aconseguir el dia que ens van visitar. Llegir la versió del conte de 1810 i allí la pinta, però sense verí. En la versió de 1812, la pinta enverinada. D'altra banda, vaig veure que el manuscrit recull dues variants del final feliç, però en ambdues, Elurzuri es ressuscita per màgia. En la versió primitiva funcionava bé la lògica del conte. Després em vaig assabentar que hi havia un altre escrit més antic, el de 1808, i també el vaig buscar.

La seva labor com a detectiva.Cal
mirar en l'un i l'altre i llegir molt. Per exemple, el meu primer llibre va ser la recerca sobre els heretges de Durango, l'últim judici contra els herètics del poble de 1500. Vaig començar llegint el que estava escrit en aquella època sobre el tema, i em vaig adonar que hi havia fets i fonts que no estaven prou estudiats. Llegeixo amb sospita gairebé tot, amb recel i alerta, no faig lectura passiva... I, mentre llegia el judici de 1500 de Durango, em vaig adonar que havia investigat.

I per on ho va fer llavors?Es
diu que hi havia un document del segle XVI sobre aquell judici, però no apareixia, i vaig començar a buscar els harex. I parlar amb l'arxiver de Durango [José Ángel Orobiourrutia] –amb el de llavors, perquè ara no tenim arxivers, i això també és tremend per a qui vulgui investigar–, preguntar-se, mirar allí i aquí, i al final vaig trobar el document en una biblioteca privada, que estava en un llibre de documents antics. Les restes d'aquell document em van portar a la cita d'un altre document que vaig trobar a la Biblioteca Nacional d'Espanya a Madrid. El treball de detectiu, sí. És molt interessant, coneixes a la gent, t'ajuden i trobes més coses.

Quant s'aprèn en el camí?
Molt! Cal buscar documentació i analitzar-la, després ve escriure. Per exemple, sobre els heretges de Durango, i sobre la bruixeria, no diria que soc capaç de dir tot de memòria, però si que tinc molts documents en ment. I després em n'hi ha prou amb anar a la muntanya, caminant, i el cap comença a fer connexions, a trobar maneres d'unir les coses. Però per a això has de tenir el material al cap. I arribar des de la muntanya a casa, consultar els documents i comprovar la idea o hipòtesi o el que sigui. Des que tinc una idea fins que la duc a terme no va molt temps, però sempre aquí està l'obsessió, i aquí està el treball, unes vegades molt feina i altres menys. Jo soc músic, tant intèrpret com professor, però no escriptor. No obstant això, avui dia tot en el món de la cultura, i res, és l'ofici: s'ha escrit el llibre, s'han creat conferències i actuacions musicals, i cursos… moltes coses.

Per què l'heretgia, l'akelarre, l'encanteri… tenen tanta força d'atracció?
Crec que l'atracció cap a les persones marginals és una cosa eterna. Quan jo també vaig saber que a Durango van ser heretges, va voler saber més. En les últimes dècades, a més de la curiositat, la moda associada a heretgies, akelarre, bruixeria, etc., o una cosa així, ha sorgit, i aquesta moda està lligada a diferents ideologies i moviments socials, sobretot feminisme. S'han publicat diversos llibres sobre bruixeria i molts fan una lectura. A Euskal Herria, per contra, diria que aquesta moda està lligada també a un nacionalisme determinat.

Se cita sempre o gairebé sempre a Zugarramurdi…
No sols a Zugarramurdi. És cert que l'Alta Navarra és el territori on més casos de bruixeria s'han conservat la majoria dels processos, però això no vol dir que en la resta de territoris no hi hagi hagut casos de bruixeria. Poc entendrem si oblidem, per exemple, la Baixa Navarra del segle XIV. Tenim documents de Nafarroa Garaia… Segons algunes teories, l'encanteri va ser un instrument per a conquistar Navarra, com va ser la Inquisició. Vull dir, d'aquí va sorgir un discurs, i avui dia han vingut les publicacions, ha vingut la moda i ha vingut el soroll. No obstant això, crec que hi ha una curiositat natural pels arquetips i històries que estan en les vores, per la màgia i el misteri, i d'altra banda, percebem una manca, ens sembla que hem perdut alguna cosa que era nostre. No soc creient, no tinc creences religioses, però és veritat que la societat no es pot entendre sense aquesta part màgica sobrenatural de l'ésser humà.

En què consisteixen les discrepàncies sobre la paraula akelarre? Mikel Azurmendi, Gustav Henningsen, tu mateix...
Hi ha molts malentesos sobre la paraula. Mikel Azurmendi va plantejar la hipòtesi que la paraula akelarre no prové de l'aker, sinó d'alquelarre... Si no m'equivoco, el metge [Fermin] Irigarai va afirmar que hi havia un topònim en la zona de Zugarramurdi, anomenat Alkelarre, relacionat amb l'alca herbàcia. A partir d'aquí, Azurmendi diu que l'akelarre és una idea portada de fora, un invent erudit que es va imposar amb sang i foc –i això i allò– per a trepitjar el poble… Ja ho he dit abans, aquests arguments són molt atractius per a algunes ideologies, molt apropiats per a mostrar un poble oprimit. El discurs ve de meravella i la veritat és que ha tingut molt d'èxit. A més, Henningsen es va sumar a aquest discurs. Va assumir la hipòtesi de Mikel Azurmendi, encara que amb matisacions, però l'argumentació va avançar.

I tu què dius?
Entre 1595 i 1610 es va produir un canvi. Alguna cosa va ocórrer en Zugarramurdi, donar el nom d'akelarre a les juntes de bruixes, de designar un dels llocs de les assemblees de bruixes a la pròpia assemblea de bruixes… Mikel Azurmendi i Henningsen veuen clarament l'assumpte, però jo no. Henningsen situa el canvi en aquesta època, però, d'altra banda, li diu a Mikel Azurmendi que no està provat que l'arquetip de l'encanteri sigui portat de fora, alguns elements potser sí, però altres no. A dir jo, la història d'aquesta paraula encara no està ben feta.

Què li falta a aquesta història?En primer lloc, s'ha distribuït la teoria de
Mikel Azurmendi, es diu que la paraula és una invenció, però això no és cert, perquè la paraula ja existia, el concepte està documentat, tant en basc com acer-larrea, com en occità i català... Apareix en tot el Pirineu, topònim relacionat amb el lloc de les reunions de bruixes. I si insistim que la paraula akelarre és una invenció, perdem tot l'anterior. El concepte és imprescindible si volem saber què hi ha darrere de l'encanteri. No obstant això, el que més m'interessa no és l'origen de la paraula akelarre, sinó l'origen de la caça de bruixes. I aquí ens trobem amb alguns mites, i un d'ells és el que correspon a l'acer-larrea. Els documents trobats demostren que, abans de diabolizar l'encanteri, ja en 1370, apareix la paraula aker-larrea en els processos de bruixeria.

Què et mou a investigar aquest tipus de temes?
No hi ha nostàlgia en les meves obres, en aquesta societat del segle XX del nostre occident, tenim una part del nostre caràcter amputat, com va dir Octavio Paz. Hem perdut màgia, poesia i relat… I llavors què vaig fer amb Elurzuri? Primer vaig pensar a fer un llibre d'assaig, però després vaig decidir un altre, continuar contant el conte i fer una nova versió del conte d'Elurzuri. No diré, no a defensar, que la meva versió original és –això no té sentit, porta segles ballant aquest conte entre nosaltres–, no es pot dir com es va comptar per primera vegada. Jo volia comptar una versió que té sentit i que cal conèixer. I volia mostrar elements que per a nosaltres són ficticis, que en el seu moment tenien una altra presència i un pes, molt més real, en la vida quotidiana. I d'aquí va sorgir la idea d'intercalar fonts amb el fil del conte. I era complicat: com donar compte de les fonts sense perdre el fil del conte? No sé si ho he aconseguit…

* * * * *

Un final feliç

“I vaig veure que els germans Grimm, en la versió publicada en 1812, van deixar fos un petit detall de tres notes, perquè els nans fan que Elurzuri es noti tres vegades: ho han enganyat per primera vegada i ho han salvat els nans, ho han enganyat per segona vegada i ho han salvat de nou. Però en la versió del manuscrit antic, els nans li diuen a Elurzuri: ‘si t'enganyen per tercera vegada, no podrem ajudar-te, serà definitiu’. I els germans Grimm ho van llevar, van preferir el final feliç, voluntàriament”.

Infanticidis

“Els nens nounats sempre han mort, un fenomen inexplicable, i encara no hi ha una explicació clara: es diu mort sobtada, sense més. No està lligada a la família pobra ni a l'alimentació de ningú. Llavors, els éssers vius necessitaven explicació per a explicar la mort del nen, o una explicació per a poder viure amb aquesta mort, i d'aquí l'acusació d'aquestes morts a esperits malignes o bruixes”.

Descripció

“En l'Antiguitat es compta l'existència d'éssers sobrenaturals i demoníacs, i, per exemple, la presència de dones que poden metamorfosar per a entrar en cases esquerdades és molt primerenca. En la tradició occidental sempre són presents aquests mites, i el seu objectiu és explicar que hi ha esperits malignes que tenen la capacitat d'entrar a les cases i ofegar als nens nounats, absorbint-los sang... L'explicació podia servir també per a matar a nens no desitjats o que no podien créixer”.

ÚLTIMA PARAULA

Honradesa

“Hi ha qui vol fer dir als documents el que no diuen els documents. En 1990, quan Mikel Azurmendi va afirmar que l'akelarre és un invent, els historiadors havien publicat documents aragonesos i catalans que demostren que l'akelarre no era un invent. Cal ser sincer. No n'hi ha prou amb recórrer a dues o tres fonts de la zona per a aixecar la història amb pota”.