Els agressors que maltracten confonen, manipulen i aïllen a les víctimes abans de ser colpejades. N'hi ha prou amb identificar com a maltractament tot l'anterior a arribar a les mans. Suficient i sobrant. Això és el que veiem en el llibre Arturo i Klementina, escrit per Adela Torí i il·lustrat per Nella Bòsnia. Les parelles de tortugues jovençanes estan contentes en les primeres pàgines, però mentre Arturo estarà amb els seus amics, Clementina es queda sola al voltant de la casa. Arturo rebutja totes les aficions i anima a Clementina a convertir-se en una tortuga passiva amb nombrosos i banals regals que li fa. La violència simbòlica, psicològica i emocional són molt evidents. Però també és físic, ja que subjecta tots els regals sobre la closca, obliga Clementina a portar molt de pes i provoca fatiga i dolor corporal. Pot ser un llibre molt apropiat per a llegir amb els més petits i identificar els tipus de violència i els paranys de l'amor romàntic.

Rosalind B. Dragonslippers signat amb el sobrenom Peinfold: En la mateixa línia recomanaria el còmic This what an abusive relationship looks like (Maita nazazu; Harper Press, 2006). Una novel·la gràfica autobiogràfica protagonista que dibuixava mentre va sofrir maltractaments. El llibre recull imatges que van permetre deixar la relació de parella i recuperar els dibuixos recomanats pel terapeuta, i que servien per a realitzar el procés de constitució. Totes són imatges en blanc i negre. No busquen ser estèticament bells, però són molt eficaços i moltes vegades crus. Ens mostra els matisos i la complexitat de la violència, posant l'accent principalment en la situació d'aïllament que va viure aquesta dona.

En els últims anys hem llegit diversos llibres sobre víctimes de violacions, abusos sexuals i agressions sexuals. La cultura de la violació, construïda per a espantar i suportar a les dones, funciona perfectament: després d'espantar, agredir, culpabilitzar, avergonyir i amenaçar a la víctima, el silenci és una reacció lògica, especialment en les societats que l'accepten, empenyen i secunden. És a dir, gairebé sempre. Roxane Gai escriptora i editora Not That Bad: Va fer el treball de coordinació i edició del llibre Dispatches from Rap Cultura (No és per a tant; Harper Coliins, 2018). Aquest assaig es basa en els testimoniatges narrats en primera persona que va oferir a diverses dones la possibilitat d'acabar amb aquest silenci.

La frase comuna de tots els relats dona títol al llibre: "No és per a punt". Molts es deien a si mateixos, i en altres casos les persones del seu entorn els deien la frase, llevant-los importància. Tots creien que no havien de tenir por. El silenci produeix aïllament i fa creure a l'agressor que només li ha ocorregut a ell, i dona impunitat a l'agressor. Provoca una gran solitud en la persona agredida.

Rien ne s'oppose à la nuit de Delphine de Vigan (Res s'oposa a la nit; JC Lattes, 2011) és un llibre autobiogràfic que relata els successos que l'autor troba a mesura que explora la història familiar. És especialment interessant llegir com la família es trenca contra ella a mesura que salin draps bruts. Com més secrets coneguem, més dura serà la resposta de la família. Atrevir-se a trencar el silenci que “ens correspon” a les dones és massa per a aquesta família i per al patriarcat. Encara que volen condemnar-ho al silenci, no l'aconsegueixen perquè troba a diversos aliats en el seu camí.

La falta de salut també pot contribuir a l'aïllament i aïllament de la persona. Estar malalt pot augmentar la sensació de solitud, especialment si s'està en una situació de dependència. El llibre On Our Own (A la nostra manera; 1979), que l'editorial Katakrak ha portat al castellà, mostra molt bé com el discurs mèdic institucional de la bogeria reforça l'aïllament, la solitud i la malaltia que provoca, amb una interessant entrevista als qui van traduir el llibre. En aquest cas l'avís prové del moviment Orgull boig. Ens agrada pensar que els bojos són els altres, però per al senyor patriarcat totes som "boges". Carme Valls Llobet, basant-se en la seva experiència de recerca i treball, posa sobre la taula que, d'una banda, en el sistema sanitari les dones no s'atenen com els homes i que els diagnòstics relacionats amb la salut mental són més ràpids (per exemple, el 70% dels psicofàrmacs són prescrits a les dones). D'altra banda, no hi ha estudis diferencials, per la qual cosa es realitzen diagnòstics a la mesura dels homes i amb els seus símptomes fins a arribar a provocar morts. I per posar un altre exemple: rares vegades es tenen en compte factors socioculturals, maltractament, violacions, repartiment de rols basat en gèneres, etc. No es tenen en compte els possibles efectes sobre la salut física i mental.

El silenci i la desinformació mèdica provoquen una gran solitud en les vides de les dones. Recordeu si no, Edo! va publicar en basc el Paper de paret groc de Charlotte Perkin Gillman. No hi ha més que veure com el metge diagnostica i tracta la depressió postpart: la solitud, el silenci, la passivitat i l'aïllament. Com en el llibre La Campana de Cristall de Sylvia Plath, que la txalaparta ha portat per primera vegada al basc, es mostra la crueltat, la fredor i la incomprensió de l'altre deixant un buit i una solitud en el protagonista. Són només alguns exemples.

L'autobiografia Arantxa Urretabizkaia Bidean (Pamiela, 2016) i els llibres De la gola contra Uxue Alberdi (Susa, 2019), d'Arantxa Urretabizkaia, demostren que tant en la lluita per la parenceria igualitària com en el bertsolarismo han estat fonamentals les sinergies i la solidaritat entre les dones. Per a canviar la situació han hagut de polititzar i col·lectivitzar la situació, no sense persecució, violència i silenci. Però ha fet costat als moviments feministes en els seus camins, i ells també s'han refugiat en el moviment feminista. La proposta sembla tuntuna, però reunir-se amb els altres és una excel·lent recepta per a transformar la solitud.