He vist la foto d'Asier Ezeiza en el periòdic. Xaxi. Algunes fotografies ens assalten així. He intentat sortir per dins i no puc. Escriure sobre quina salsa. A qui se'm resignarà. Però no es pot deixar de mirar.

És impossible que Xaxi li faci pena, és difícil que les persones indomables generin compassió: hi ha personalitats que no ho mereixen, que han lluitat contra aquesta compassió, mirant enfront del dolor. Em contagia la ràbia i m'acompanya. Però no tinc herois per a reivindicar. No veig cap heroi. I el compatriota de la foto i jo estaríem mossegant fa uns anys (i pot morir-se d'amor). Però el conflicte no era només seu, el conflicte era meu, el conflicte era almenys de tot un poble. Per què està només davant el jutge.

La responsabilitat penal és individual. I a qui calma. Algú ha superat això? Hi ha algú que pot dormir tranquil·lament sense amputar la memòria per sobre de la meva edat? Les conseqüències del conflicte van en solitari, en el volum per a no agitar en excés les fràgils fibres del present, no poder associar la festa al somriure. I si algú creu que no va matar a ningú, que ell no havia fet res per a afegir violència a la violència existent, perquè no era membre d'ETA, perquè no era policia... no li crec. Si de veritat ens semblaven coses que fèiem terribles tan terribles, mesurar què va fer perquè no es fessin. Va prendre alguna trina que es va decidir mesurar. De veritat, qui és bastant innocent per a merèixer avui una tranquil·litat? Per què jo puc seguir com si fos alemany, i Xaxi no.

He sentit ràbia mirant la foto de Xaxi. M'ha quedat la sensació d'un tremend fracàs. Per què estan solos. Per què neguem el sofriment del passat. Actual. Sobre quines conseqüències terribles estem ballant. Nombre de ferides. A vegades no em fa venir ganes de continuar celebrant-ho. No soc alemany. Com era... tots o ningú.