La cançó Izarren hutsa de Mikel Laboa l'he portat a aquesta columna diverses vegades, perquè és una lletra plena de saviesa, una àmplia cançó entorn de la relació entre humanitat i cosmos. Hi ha una part en la qual es parla de pobresa: "Qui no ho té sap bé el bo que és tenir-ho, l'home viu sempre intentant satisfer les seves necessitats".

En 1990, la filòsofa Adela Cortina, catedràtica de Política Ètica i Filosofia en la Universitat de València, va crear la paraula aporofia. He llegit en Wikipedia que és una paraula que prové del porus grec i que significa pobre, per la qual cosa la paraula aporofobia denotaria la por a la pobresa. Segons Adela, la por real dels éssers humans és que les seves "mancances" a l'hora de jugar amb els altres individus ens contagiïn –la "manca" entre cometes, perquè és molt relatiu i cadascun està relacionat amb el lloc on ha crescut i amb la concepció del món de la col·lectivitat que té interioritzada–. Així, intentem evitar els retrets de les persones per a formar part de les nostres societats. Volem deixar enrere les nostres mancances originàries per a tenir una bona vida en la nostra societat. Però en les societats humanes, per a tenir oportunitats cal comptar amb el consentiment dels altres, per a fer-los entendre que ha deixat enrere aquestes mancances. En definitiva, el reconeixement implica oportunitats: treball, amics, compte, participació, benestar...

Com i on expressar que la teva vida és bona per als qui poden orientar les oportunitats en la teva vida? Que pot ser acceptat? En l'última dècada, moltes persones hem trobat lloc en les xarxes socials per a expressar la nostra utilitat, per a compartir una bona imatge de les nostres vides. Però el que en principi semblava una oportunitat té avui un nou aire i últimament sembla una obligació. Qui té una bona vida també sent la necessitat: qui té molt mostra les seves bones oportunitats i qui no té mostra una ficció sobre la seva vida per a sentir-se part d'aquest món. En la plaça digital estem creant la il·lusió que tot va bé, en l'àmbit digital l'aporofobia està molt viva, no volem veure la pobresa. Hem creat ficcions socials per a negar necessitats?