- Madrid, 1939. Abans que la ciutat caigués en mans dels franquistes, era considerada com la capital contra el feixisme mundial, gràcies a la propaganda del govern republicà i als famosos intel·lectuals antifeixistes que van passar per allí durant la guerra. Els vencedors van pensar a canviar la capital a Sevilla, Salamanca o Burgos per a deslliurar-se del seu sabor a Madrid. Però van decidir canviar el mateix Madrid. L'historiador Pablo del Ferro acaba de reunir-se a Madrid, metròpolis (neo)feixista ("Madrid, metropoli (neo)feixista", Crítica, 2023).
En ser madrileny, Del Ferro va veure de jove la influència de l'extrema dreta a la ciutat. Entre altres coses, l'Atlètic de Madrid estava en el camp de futbol quan els aficionats feixistes de la seva entranyable banda van matar a Aitor Zabaleta. “Això es va quedar al meu cap i, encara que no és l'única raó, és una de les coses que m'ha portat a escriure el llibre”.
Quan van prendre Madrid, els franquistes van començar a canviar la imatge de la ciutat: van canviar els noms dels carrers, van fer una forta repressió en alguns barris, van posar en marxa algun projecte urbanístic, van convidar a personalitats de la Itàlia de Mussolini i de l'Alemanya d'Hitler…
A la fi de la Segona Guerra Mundial, Madrid es va convertir en l'estació dels ratlines, refugi de les guerres criminals que estaven fugint. Eren estructures bastant informals formades per importants membres de règims feixistes, com els que van ajudar al cap dels serveis secrets de Mario Roatta Mussolini a arribar a Madrid. Louis Darquier de Pelleix, encarregat de l'expulsió dels jueus de França, també es va amagar a Madrid amb la seva ajuda, com uns altres que van col·laborar amb el Tercer Reich. És difícil saber exactament quants van ser, però el Ferro creu que van ser almenys uns centenars.
La comoditat de la guerra freda
Mentre arriba la Guerra Freda, els feixistes amagats a Madrid tenien com a objectiu sobreviure, però a partir de 1949 van començar a reconstruir la seva activitat econòmica i política.
Així, el general italià Gastone Gambara seria el principal intermediari del comerç de blat entre l'Argentina i Espanya. L'ex coronel de les SS, Otto Skorzeny, va crear societats dedicades a les importacions i exportacions, fins i tot durant les seves estades en Markina-Xemein amb la producció d'armes, i va intentar organitzar exèrcits en secret. El belga León Degrelle va passar 50 anys a Madrid després d'un aterratge d'emergència en la Petxina de Sant Sebastià en 1945 i va mantenir relacions amb els grups neofeixistes dels anys 60 i 70. D'altra banda, diversos dictadors sud-americans van acabar a Madrid entorn de la xarxa extrema dreta: Marcos Pérez Jiménez, Fulgencio Batista, Ramfis Trujillo…
A la fi de la Segona Guerra Mundial, Madrid es va convertir en l'estació dels ratlines, refugi de les guerres criminals que estaven fugint
Nous feixistes 70
Un temps després, una nova generació de militants d'extrema dreta va cobrar força a la ciutat en els anys 70. Aquests joves, que no van viure la Guerra Civil espanyola de 1936, eren crítics amb el règim franquista i creien que calia actuar més enllà dels discursos, la violència. El Jove Europa de Vicente Talón i la Força Nova de Blas Piñares es van organitzar principalment. Això va provocar una enorme violència espiral. A Madrid dues organitzacions neofeixistes competien per a demostrar quin era més radical”.
Així, s'estava impulsant un ambient propici per a un cop d'estat. Però quan el cop de 1981 va fracassar i en 1982 el PSOE va guanyar les eleccions, van haver de retrocedir. Aquí acaba el camí que recull Pablo del Ferro, però no el de l'extrema dreta. “Encara està per saber el que ha pres el VOX a Madrid de les veus extremes de la dreta que tant van tenir durant dècades”. Fa 40 anys van haver de retrocedir i pensar noves estratègies, però Madrid no va ser sepultura del feixisme