Acabo de llegir l'última entrevista de Kate Darling, investigadora de l'Institut Tecnològic de Massachusetts. Entre altres coses, un parell d'idees m'han donat què pensar: “Estem en l'era de la Intel·ligència Artificial, podem passar de la por a l'amor en un instant” i “aviat no serà rar enamorar-nos d'un robot”.

Diuen que ja hi ha robots domèstics que els consideren domèstics i, per tant, accepten com a éssers vius. Fa uns deu anys, en la pel·lícula Her dirigida per Spike Jonz, es plantegen amb naturalitat relacions similars.

Kate Darling analitza les conseqüències legals, socials i ètiques que aquestes relacions poden generar i fa públiques les seves idees. I jo, en la meva manera, vull treure els meus.

Aviat tindrem l'oportunitat de crear “casolans” que no es creuen errors. Seran com vulguem. Físicament i també en la manera de relacionar-se.

En una societat repleta de masclisme, m'espanta molt pensar com triaríem si molts homes ens posessin en cara les possibilitats de dissenyar la nostra parella. La creença que la llibertat dels altres està en contra d'un mateix no significa gens bo.

I si no tinguéssim l'efecte limitatiu de l'educació, de l'església, dels mitjans de comunicació, de les societats fosques..., serien totes les nostres “notícies de la llar” del mateix gènere que les parelles que tenim avui? I cal concretar el gènere per a crear relacions? Si fóssim totalment lliures, no prendríem la decisió de provar altres alternatives? Em refereixo a les parelles, però si poguéssim tenir una mitja dotzena d'aquests robots domèstics, ens enamoraríem sols o trobaríem una manera d'estimar tots alhora?

En llegir a Kate Darling que ens enamorarem dels robots, he pensat que no vull una relació perfecta. Afortunadament no som robots. Els petits “errors” de nosaltres i dels quals ens acompanyen fan interessant la relació. Afrontar els dubtes i contradiccions que ens sorgeixen en el dia a dia és el que aporta una atractiva imperfecció a la relació.

“Relacions imperfectes”. Pablo Milanés canta El breu espai en què no estàs. M'ha vingut a la memòria un trosset. Diu una cosa així: “Encara no li he preguntat "et quedes?" / Tinc molta por a la resposta 'mai' / Prefereixo ser compartit, que buidar la meva vida / No és perfecte, però s'acosta simplement a això que jo vaig somiar”.

Si algun dia un robot és capaç d'explicar d'una manera tan dolça el desig de lliure relació, reconec que estava equivocat, i potser m'enamoraré.