Després del nerviosisme i la tensió de l'estrena, Maitane Barrenetxea i Arantxa Arrieta, que formen part de l'obra popular "El soroll d'Eulente", han explicat a ARGIA que s'ha “acabat”. El 15 de juny es va oferir la primera i última representació de l'obra, a causa de la complexitat del grup “amateur” d'unes 30 persones. El teatre ha acabat i han tancat el procés, no obstant això, s'han obert algunes escletxes en el públic.
“Fa uns anys iniciem un procés comunitari per a la gestió d'alguns atacs de violència masclista. La idea de fer teatre neix amb la intenció de compartir de forma més àmplia amb els hernaniarras i amb la ciutadania el treballat durant el procés”, assenyalava. Aquest teatre no és molt habitual” és el títol que van començar els actors i actrius que van sortir del públic, i així ha estat, perquè el soroll d'Eulcriatura té molts elements atípics. En primer lloc, el tancament teatral del procés de gestió de les agressions masclistes és una novetat.
La innovació també és veure sobre l'escenari quinze hernaniarras, de diferents edats, gèneres i entorns, que no són actors. Les persones que han participat en el procés són les que han preparat i materialitzat el teatre, i el seu objectiu ha estat promoure la reflexió de la ciutadania sobre els seus comportaments davant les agressions masclistes: “Quan hi ha un atac hi ha dolor, però la reacció popular pot produir més dolor, provoca una revictimització”. Han portat al centre el paper de la comunitat. Han volgut transmetre el dolor que provoquen les tafaneries i fins a on arriben els comentaris que es fan al poble, especialment els dirigits als membres del procés i al moviment feminista.
Al començament de l'obra se sent la desagradable broqueta de mosques durant el temps que l'espectador aguanta per a posar-se nerviós. Els actors intenten silenciar aquest soroll, però fins que es reuneixen no aconsegueixen matar a la mosca. L'escena provoca tensió en el públic, igual que la resta de sketches. En definitiva, el protagonista del teatre és l'anomenada "quarta paret", és a dir, un públic fora de l'escenari. D'aquí el seu títol, basat en la tècnica de parlar a la cambra de la sèrie Fleabag, li han fet una traducció pròpia: Mosca.
La "quarta paret" és parlada directament en un altre sketche, llançant d'un en un les potolas preguntes que es deixen en l'aire: “Són atacs únicament els que apareixen en les notícies? Haig de denunciar cada vegada que sofreixo un atac? Quantes vegades he vist un atac? Per què ens costa parlar de tants atacs? Quantes vegades he fet alguna cosa quan un dels meus amics està implicat? Què és un atac?”. Arrieta diu que creuen que han aconseguit “tocar algun botó” de la gent, i alguns espectadors li han dit que els dies “el contingut a digerir” era el que posava en escena. Agraeix l'acolliment i l'ambient que ha despertat el dia de l'actuació.
També els ha sorprès la resposta que han tingut i la que han vist en encendre les llums de la sala: “Nosaltres teníem tan treballat el guió, que el treballàvem amb humor i el passem bé en el moment. Per això no esperava cap llàgrima que havia vist al final, ni tan sols podia connectar amb la gent”, confessa Barrenetxea. Més que emocionar, creien que generarien incomoditat.
“Alguns s'han sentit molt reflectits, i nosaltres ho hem buscat, ambientar-nos en Hernani i representar les situacions que tenim en el dia a dia, i ser un mirall”, ha afirmat Arrieta. A l'inici de l'obra es veu a un grup d'amics prenent un glop i un d'ells compte que ha sofert un atac. Però la reacció dels seus amics, lluny de protegir-se, s'enfonsa més. A continuació comencen les reaccions dels altres de manera desinteressada: comentaris que qüestionen a la dona que ha denunciat l'agressió, tafaneries sobre el que ha fet, mirades, sentències... “Amb qui estava quan va ocórrer? Però això no té parella? Qui és l'agressor? I on? I com anava vestit?”.
També han posat en escena l'actitud de la comunitat a l'hora de tancar el procés: “demanar comptes” i crítiques als qui han format part de la gestió, “consells” no sol·licitats a l'agressor, jutjar constantment a l'agressor, etc. Els actors han representat el nombre d'explicacions que de sobte tenen els ciutadans que no s'han implicat per a res en el procés dels anys, encara que suposadament siguin bones intencions.
“No hem volgut culpar, volíem que tots ens sentim identificats amb tots els papers; no hem separat una mala veu d'una bona”, matisa Arrieta. No han volgut jutjar quines actituds estan bé i quin mal: “Hem volgut fer veure que tots tenim aquest tipus de comportaments, que serveixi per a reflexionar sobre com actuar la pròxima vegada o com i per on parlar d'aquest tema”.
En l'elaboració del guió s'ha donat un gran pes i s'han respectat algunes claus com treballar des de l'humor. Van començar al gener i durant tres o quatre mesos s'han anat adaptant gràcies a les aportacions dels membres de l'equip durant els assajos. “Hem passat molt de temps decidint què i com volíem transmetre”, diu Barrenetxea. També han prestat especial atenció a la falta de rigor en l'agressió: “No volíem que la gent representés un atac concret, perquè no es tracta d'un atac més que un altre. No volíem relacionar-nos amb situacions concretes”. Després de donar moltes voltes al guió, troben la fórmula: A través de la frase “Això m'ha passat, aquí i amb això” s'ha popularitzat l'atac. “N'hi ha prou amb dir-ho, la gent farà la seva història al cap”, assegura Barrenetxea.
A més del que es diu, també han cuidat qui diu perquè ningú se sentís incòmode amb el paper jugat: “Hem tractat de ser molt conscients del rol que ha assumit en funció de les vivències que ha tingut en el procés o en la vida”. Encara que defineixen al grup com a “amateur”, en l'escenari han mostrat un alt nivell, i així ho els ha fet arribar el públic, “no esperaven que ho féssim tan bé”, Barrenetxea i Arrieta han pres amb humor. Per a això han comptat amb la col·laboració de Miren Gojenola i Esti Veintemillas, entre altres, en labors de direcció i preparació d'actors.
“riem i la ridiculización de les situacions ens ha permès viure el procés d'agressió des d'un altre lloc”
També van posar en escena un rol poc freqüent: l'obra va ser representada en llenguatge de signes per Lierni Mateo. Mateo, membre del procés i traductor de la llengua de signes, els va proposar interpretar l'obra des de dins, més enllà de la traducció. Segons Mateo, per als sords és un obstacle que la traducció i l'escena estiguin separades, i la millor manera és que l'intèrpret sigui ell mateix; de fet, és anecdòtic veure-la. Mateo no ha hagut d'aprendre a projectar la veu com els altres, però ha interpretat directament tots els papers de l'actuació. L'èxit de la traducció de la llengua de signes entre el públic va ser d'unes nou persones, que afirmen haver agraït molt. La traducció del basc al castellà va ser utilitzada per unes cinc persones.
El dia de l'actuació Barrenetxea i Arrieta van sentir “alegria i agraïment”, però subratllen que el procés per a arribar fins aquí ha estat el més enriquidor. Com han viscut internament el procés de gestió de la violència masclista, diuen que el teatre ha estat “la millor part”: “Bon ambient, creador, constructor, generador de grup i energia especial...”. Recorden que els processos són difícils i que el teatre els ha ajudat a alleujar aquesta càrrega: “Al dolor inicial i al cansament se sumen l'alegria, l'amor i altres sentiments que considerem més positius”, afirma Barrenetxea. Arrieta afegeix que li ha donat tranquil·litat treballar el tema des de l'humor: “he rigut i m'ha permès viure el procés des d'un altre lloc”. Coincideix Barrenetxea dient que el teatre els ha permès treballar des del cos i les sensacions en lloc de des del racional i mental.
Expliquen que ha estat un “treball de formació enorme” i que els participants han agraït molt. “Que siguin els implicats en el procés els que hem estat preparant i fent tot…”, creï Barrenetxea que han encertat en això. Arrieta afegeix que els ha servit per a col·lectivitzar algunes qüestions que viuen de la solitud i reconèixer les mines: “Entre tots hem decidit quin paper juguem cadascun i hem posat damunt de la taula que alguns papers no volem perquè ens mouen massa”. En opinió de Barrenetxea, a més de l'observació, ha generat l'apoderament: “Encara que no sigui d'aquest rol, al cap i a la fi, cadascun compte al poble el que li ha passat”.
En l'última casa es repeteix de nou la d'iniciació, quan comunica l'atac als seus amics: “Això i això m'ha passat”. Deixen la paraula a la mosquita perquè decideixi com actuar.
ERREALITATEAREN HARRIBITXIAK
Nork: Josu Iriarte, Nerea Lizarralde, Jare Torralba eta Amets Larralde. Mikel Martinezek zuzenduta eta Jokin Oregiren testuetatik abiatuta.
Noiz: otsailaren 21ean.
Non: Bilboko 7katu... [+]
Grup Itzal(iko)
bagina: Flores de Fang.
Actors: Els comentaristes seran Araitz Katarain, Janire Arrizabalaga i Izaro Bilbao.
Adreça: IRAITZ Lizarraga.
Quan: 2 de febrer.
On: Saló Sutegi d'Usurbil.
Duela hemeretzi urte berpiztu zen libertimenduen usadioa Donibane Garazin. Antton Lukuk abiatu zuen mugimendu hori, eta bi hamarkadetan, Ipar Euskal Herriko herri desberdinetara ez ezik, Hegoaldera ere hedatu da.
Arizona
Actors: Aitziber Garmendia i Jon Plazaola.
QUAN: 26 de gener.
ON: Casa de Cultura de Berriz. en la plaça.
-------------------------------------------
Margaret (Aitziber Garmendia) i George (Jon Plazaola) han partit d'Idaho per a intentar salvar la frontera que... [+]
Companyia
AMAK: Txalo teatroa.
Creat per:Elena Díaz.
Adreça:Begoña Bilbao.
Actors: Finalment, Ibon Gaztañazpi donarà compte dels detalls d'Intza Alkain, Tania Fornieles, Oihana Maritorena i IRAITZ Lizarraga.
Quan: 10 de gener.
On: Auditori Itsas Etxea... [+]
Basabürüako ibar eskuineko gazteek lehen maskarada arrakastatsua eman dute igandean, Lakarrin.