La sexualitat es pot treballar des de molts angles. A partir de l'eròtica, els interlocutors parlen de l'imaginari social de les eròtiques, dels referents i de l'educació sexual. Han destacat la necessitat de processos pedagògics feministes en un congrés organitzat per Sorginlo i Ikertze.

Urko treballa entorn de la representació dels cossos dissidents. És educador sexual a les escoles i treballa a l'escola BDSM. També ha treballat en el moviment transfeminista i post-porno de Barcelona. Urko relaciona l'eròtica amb els estímuls, és a dir, per a ell és l'eròtica la que produeix una imatge, una olor o una situació, un plaer o una excitació. Per a ampliar la seva definició, destaca que el plaer també pot estendre's a altres àmbits de la vida, com l'emocional, el psicològic i l'intel·lectual: “En un espai com l'actual pot sentir-se un plaer intel·lectual i convertir aquesta jornada en un espai eròtic”.

Goiburu és un feminista, doctor en pedagogia, psicòleg social, educador sexual, professor, formador, investigador i assessor. En l'actualitat exerceix de pont entre les intervencions i l'àmbit acadèmic. Considera que les eròtiques tenen una relació directa amb el plaer i el desig: “Les eròtiques són les múltiples i canviants maneres de connectar amb el plaer”.

Afegeix que només el sistema dona legitimitat a una eròtica concreta: “Encara que comencem a socialitzar-nos en les eròtiques hegemòniques, molts de nosaltres tenim experiències dissidents. A mesura que anem desmantellant l'hegemonia, sorgeixen les eròtiques individuals”.

Doctor en psicologia social, és especialista en sexologia i actor, entre altres, Arrieta. També ha analitzat les creences i actituds dels joves en relació amb les discapacitats. Considera que el sistema ciseheteropatriarcal, binari i sexista fa que un col·lectiu “gran” quedi fora d'aquest model hegemònic: “Ens fan creure que cossos gruixuts, amb cicatrius i estries i amb diversitat funcional no tenen cabuda en el sistema”.

Diu que l'eròtica de les persones amb discapacitat ha quedat fora dels espais públics i privats: “El control i la repressió estan negant la nostra sexualitat perquè oculten, no esmenten i neguen algunes realitats”.

Afegeix que negar la sexualitat de les persones amb discapacitat és negar drets sexuals: “La necessària capacitat física i la necessària heterosexualitat s'ajuden mútuament en la negació dels drets i plaers sexuals de les persones amb diversitat funcional”.

Arrieta i Urko denuncien la patologia de cossos que no estan regulats des del punt de vista mèdic. En conseqüència, Urko subratlla que segons la medicina cal “modificar” els cossos transados i discapacitats: “Com històricament els nostres cossos han estat rebutjats, ens diuen que els nostres cossos no valen. Com ens acostarem a la sexualitat si ens diuen que els nostres cossos no són legítims?”.

Arrieta subratlla la
importància que el nou imaginari visibilitzi realitats dissidents contra l'Iruditegi hegemònic: “Hem de canviar l'imaginari narratiu per a canviar l'imaginari social”. Afegeix que la infantilització de les persones amb discapacitat els lleva legitimitat per a la sexualitat: “Tenim dret a sentir plaer, a viure la sexualitat, a voler i a ser desitjats”. No obstant això, diu que el dret a ser estimat està fet per a “uns pocs”: “Ens fan creure que no som mereixedors de l'amor i del plaer”.

Urko s'ha sumat a això i ha afegit que les aliances entre els gèneres sexuals dissidents i les persones amb discapacitat són molt importants: “Ens han imaginat com a monstres, com si anéssim alguna cosa a amagar, que ens obren que som perversos i desviats”.

La mirada des de la qual sorgeixen els continguts influeix molt en l'imaginari que es crea, per la qual cosa com a contingut porno creatiu té “molta” preocupació: “És difícil desitjar el que no es veu, per això és a les nostres mans decidir què es mostra i què no”. Afegeix que haurien d'analitzar les pràctiques sexuals a les quals donen legitimitat i a les quals no i per què.

No obstant això, considera que els nous continguts creatius han suposat un canvi important en els últims vint anys i que cada vegada hi ha més referents. Creu que en pornografia també s'està fent veure un munt de cossos i identitats: “Tenim un porno amb visió ètica; a més, si en aquesta mena de pàgines no et sents representat, et convidem a rodar junts i entre tots decidim què rodar”.

Ràpidament esmenta recursos d'educació sexual com Sex School –educació sexual–, Sexus –informació i assessorament sobre sexualitats– o Sida Telebista –educació sexual feminista–. Goiburu denúncia la “gran” manca de recursos bascos: “Hauríem de fer post-porno basc des de les eròtiques marginals”.

També es parla de les vies per a traslladar la necessitat
d'intervencions processals a les aules d'Educació Sexual. Goiburu realitza la majoria de les intervencions en els centres educatius i considera que hi ha dues grans línies de treball. D'una banda, igual que els interlocutors, considera que la referencialidad és “necessària”: “Hem de buscar altres referències o continuarem reproduint el que hi ha fins ara”. D'altra banda, assenyala que les fantasies sexuals ajuden a trencar les regles que provenen del sistema: “No obstant això, portar les fantasies sexuals a una escola no és genèric”.

Goiburu ha realitzat un procés per a reflexionar sobre les situacions en les quals Hiruki Larrox treballa al costat d'altres agents i educadors. Conclouen que se senten “saltadors” o “bombers”: “No hi ha enfocament de procés. Ens criden quan hi ha un problema de violència per a solucionar-lo al més aviat possible, i aquí les fantasies sexuals i la referencialidad no tenen cabuda”.

Les intervencions, a més de ser espontànies, solen ser de quatre, sis o vuit hores, la qual cosa dificulta la creació d'espais segurs: “Estem demanant que el cos i la intimitat se situïn en el centre, i per a això necessitem espais segurs. Avui dia els centres no són espais segurs, perquè poden jutjar el que podem dir o utilitzar-ho contra nosaltres”. Per a això, subratlla la necessitat de treballar les eròtiques des de les pedagogies feministes i realitzar intervencions processals.

Assenyala que cal tenir en compte la interseccionalitat i que, malgrat tractar-se de cossos o identitats normatives, en les jornades també s'ha analitzat com els educadors poden ampliar la refencialidad: “El dubte que moltes vegades se'ns planteja és si tenim legitimitat per a parlar d'alguns temes, sense ser subjectes polítics d'això”, ha afirmat Goiburu. Considera que no és qüestió de legitimitat, sinó de responsabilitat: “La meva responsabilitat és recollir totes les veus i deixar espai perquè elles agafin l'espai i posin aquests temes damunt de la taula”.

En aquest sentit, considera que els educadors haurien de fer autocrítica, ja que es comporten de manera vergonyosa. Per a l'exemple, un alumne denuncia l'actitud de l'educador quan va dir que era bisexual en una intervenció: “L'educador li va dir que era una fase. Aquest comentari, a més de ser bifobo, indica que s'estava comportant amb sinceritat. No crec que les vivències d'una persona de la seva edat així ho posin en qüestió”. Per això, reivindica el reconeixement de la condició de subjecte polític dels nens, nenes i adolescents: “Ells són els que més saben de les seves vivències i són capaces de comprendre, reflexionar i pensar”.