Les últimes eleccions municipals celebrades el passat 28 de maig van deixar una vegada més a Barcelona un resultat molt estret. Fins a l'entrada d'Ada Colau en 2015, l'Alcalde Xavier Trias convergent, als 76 anys, desmenteix les enquestes i gana amb gairebé 150.000 vots i 11 regidors. Sens dubte, el fet que es convertís en l'única alternativa a Colau el va ajudar a sumar vots, sobretot en les zones més adinerades de la ciutat, en les úniques en les quals la participació no havia descendit, ja que en tota la ciutat havia descendit sis punts respecte a les de 2019.

El Partit Socialista de Catalunya (PSC) de Jaume Collboni i el Barcelona en Comú (BeC) d'Ada Colau, els dos partits que han governat la ciutat en coalició en els últims quatre anys, han quedat en segon i tercer, respectivament, per 141 vots. Per tant, els 10 seients del PSC i els 9 del BeC necessitaven necessàriament el suport d'un altre grup per a aconseguir la majoria absoluta (21) i destituir el guanyador. Al principi tota la pressió la tenia ERC, que es va enfonsar fins a 5 regidors, perdent-se 85.000 vots i la meitat dels seus seients en la passada legislatura.

L'ERC ha jugat un paper important en la política catalana en els últims anys i, sorprenentment, podria tornar al segon lloc en un futur pròxim. Atrapat en el rol subordinat del nou independentisme dretà i neoliberal de Junts per a dur a terme el procès, ha apostat per canviar la política d'emancipació i acords, marcar el perfil a l'esquerra i atreure votants de PSC i Comúns, la qual cosa sembla posar en qüestió l'hegemonia que suposadament havia aconseguit. Si gana d'una banda, perd per un altre i viceversa, i la gent no està a mig fer.

Conscient d'això, des de Comúns es va acomiadar a Ernest Maragall, candidat d'ERC a Barcelona als 80 anys. Li van arrabassar l'alcaldia fa quatre anys –encara que va guanyar les eleccions– gràcies al suport de Manuel Valls, primer ministre francès que representa la marca blanca de Ciutadans, després d'un acord de govern amb el PSC, i ara li demanaven que donés suport a un altre acord "d'esquerres" amb el PSC, independentment que el PSC promou la mateixa política neoliberal de Junts. Per contra, ERC va prioritzar l'eix nacional i va negociar amb Trias la concessió de l'alcaldia i la formació d'un govern unificat. A última hora, Madrid va fer esclatar tot.

Jaume Collboni va ser nomenat alcalde de govern individual, amb els vots de Comuns i sorpresa dels quatre regidors del Partit Popular. La mà dreta de Colau va assegurar públicament dies abans que amb els seus vots no facilitaven aquesta equació, però tot va ser modificat pel pacte del bipartidisme espanyol i pels canvis posturals que va sofrir l'ex alcalde després de reunir-se amb els seus regidors poques hores abans de la sessió d'investidura.

L'empipament i la decepció que molts agents, institucions i moviments socials de la ciutat han sentit amb el BeC han estat enormes. En les dues últimes eleccions han obtingut molts vots per la seva esquerra, que ha afectat en gran manera la CUP, que per segona legislatura consecutiva s'ha quedat fora de l'ajuntament. BeC ha demostrat que dona prioritat a la continuïtat de la política estatal i a ser el bàcul del PSOE en lloc de construir ponts amb l'esquerra sobiranista i independentista. I això, desgraciadament, és una mala notícia per a molts de nosaltres, però també per a ells, per a acabar amb la Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) reduïda a la mateixa zona residual que tenia abans del M15. I no, no deien que aquest era l'objectiu quan van néixer Guanyem Barcelona.