Òpera de cambra basada en l'obra d'Orgia
Pier Paolo Pasolini.
Música: Héctor Parra.
Llibret: Calixto Bieito. Ensemble Intercontemporain.
Director: Pierre Bleuse. Escenografia: Calixto Bieito. Solistes: Ausrine Stundyte (soprano), Leigh Melrose (baríton), Jone Martínez (soprano).
Lloc: Teatre Arriaga (Bilbao).
Data: 24 de juny.

--------------------------------------------------------

Sens dubte, portar al camp operístic una obra de teatre d'un emblemàtic autor com Pier Paolo Pasolini pot ser una excel·lent idea. També és conegut per a tots que Pasolini és un dels grans cineastes del segle XX. Cap llibre sobre el cinema del segle passat deixarà de parlar d'aquest geni de la Bolonya.

Però una altra cosa és pensar que els problemes personals d'aquest artista, les seves enormes contradiccions i les seves bogeries poden fer-nos pensar d'alguna manera que aquest artista té una filosofia extrapolable a la nostra societat.

I ara una altra qüestió: és veritat que l'art pot aprofitar-se de la ruptura, de la desagradable, de la intriga, per a fer-nos pensar i bolcar el nostre interior. Però també és veritat, i no podem negar que, a vegades, les propostes que pretenen posar de manifest totes les nostres pors i angoixes queden en el feismo i en el tacte desagradable, sense aportar molt més.

A més, en lloc d'oferir una visió enriquidora de la realitat, ens transmet un missatge que no és representatiu d'una filosofia que respecta els drets.

En essència, Orgia de Pasolini, amb música d'Héctor Parra i llibret de Calixto Bieito, va portar a la meva ment tota aquesta mescla de pensament.

El programa fa referència al fet que l'argument denuncia una societat intolerant, hipocrita, cruel i menyspreable amb tots els que surten de les normes establertes. Aquesta és la intenció. I en 1966, quan es va crear l'obra, reflectir aquesta denúncia tal com vam poder veure tindria una "passada". Però en 2023, plantejar aquesta denúncia a través d'un home que, conscient de la seva homosexualitat, mata a la seva dona, als seus fills i a la prostituta que li entreté de tant en tant, no és més que un missatge masclista del pitjor encadenament.

D'altra banda, l'estètica de la representació era realment feista i transmetia només falta d'estètica, tant física com moral. Encara sort que l'Ensemble Intercontemporain, dirigit per Pierre Bleus, va realitzar una bona interpretació de la partitura monòtona d'Héctor Parra. I encara sort que cantants solistes van demostrar una excel·lent tècnica vocal, tenint en compte que havien de cantar en posicions a vegades impossibles. El baríton Leigh Melrose va mostrar una veu rodona i potent, i Ausrine Stundyt i Jone Martínez van oferir una còmoda cançó en tots els registres. Gràcies a ells va resistir l'actuació.