argia.eus
INPRIMATU
La meravellosa tràngol de la teranyina
Iñigo Basaguren-Duarte @inigob_d 2023ko ekainaren 27a
Kaiola festibala | Non-noiz:  Galdakaoko Torrezabal Kultur Etxean,
ekainaren 3an. / Argazkia: Eider Iturriaga
Kaiola festibala | Non-noiz: Galdakaoko Torrezabal Kultur Etxean, ekainaren 3an. / Argazkia: Eider Iturriaga

La música que es fa en les vores té cabuda en el nostre entorn. Ha quedat palès en la setena edició de Kaiola Festibala. No sols per la llarga i exuberant trajectòria d'aquest festival, sinó també per la varietat de gent que ens acostem a ell des de diferents punts d'Euskal Herria. L'auditori de la Casa de Cultura Torrezabal va ser elegant i fosc per a gaudir del menú que els organitzadors tenien preparat.

El festival va començar bastant puntual i això és d'agrair. Va començar Maria W Horn i durant tres habitacions d'hora va jugar amb les nostres percepcions. Utilitzant els sintetitzadors com a eina, va crear i ens va submergir en bells espais sònics. El volum de gom a gom impedia escapar de la xarxa esgarrapa sueca. Tampoc fa falta, perquè en el seu interior les sensacions, tant físiques com mentals, eren un gran plaer.

Encara que la segona proposta era més difícil de digerir, el públic va gaudir amb l'actuació del saxofista Mette Rasmuss. Ens va oferir una bona dosi de Free Jazz i ens va deixar una boca plena amb el domini de l'instrument i de l'espai. Per a ell tampoc ha de ser fàcil entaular amb ajuda del saxo i defensar la seva proposta, però va superar àmpliament la prova.

El concert d'Hackedepicciotto va començar sense donar temps per a sopar una cosa ràpida. La parella procedent de Berlín és molt veterana. Danielle de Picciotto és una artista molt coneguda i Alexander Hacke va començar a tocar en el grup de Neubauten des de molt jove. Entre tots dos han elaborat una bella proposta que construeix paisatges onírics, psicodèlics i de gran força amb cada cançó.

Sarah Davachi es va col·locar amb l'òrgan en una cantonada darrere de la taula. Va ser una elecció d'acord amb la seva proposta minimalista i crec que va encertar. Va tocar una nota i va jugar i va crear sobre ella, entrant tots nosaltres en una situació de tràngol. Més que la banda sonora del viatge interior de l'inconscient, el ritu guiat va ser l'actuació del canadenc.

L'esdeveniment va finalitzar amb l'elecció d'Attila Csihar. El fet de pertànyer al grup Mayhem tenia bastant atractiu. Va haver-hi molta expectació entorn del projecte Void Ov Voices que anava a presentar i que s'assembla a un ritual. Els primers minuts d'aquesta litúrgia ocultista van ser també interessants, especialment la que va crear amb el joc de la veu va cridar l'atenció, però al final es va fer repetitiu i avorrit. Més semblant a una performance paròdica i forassenyada que artística. Una llàstima, que finalment ens va deixar amb un sabor agredolç.