Quan haig d'emplenar una fulla en blanc amb caràcters, passo dies reflexionant sobre diferents temes, compartint diversos titulars amb els quals m'envolten per a mesurar com està el meu termòmetre fora de la meva ment. Em dona l'oportunitat de veure des de fora el que penso, de fer ràbia en temes que no podia imaginar. Però a vegades alguns temes m'encerran al cap. Els mosquits volen amb els mateixos pensaments com si estiguessin tancats en l'ampolla de cristall, colpejant les parets dels dos hemisferis del cap. Llavors no tinc més que parlar de temes que per a alguns semblen repetitius. Sí, torno a parlar de violència masclista. Quin pesada, no?

Torno als fets d'aquests mesos. Cada vegada que hi ha una nova notícia de violència masclista, em venen a la memòria les que han caducat en l'agenda, no puc entendre-les de forma aïllada, distribuir-les. En plena campanya electoral, un home va assassinar a la seva ex parella en tirs pels carrers d'Orio. En pocs dies, un home va matar al vitorià Maialen en la seva pròpia ciutat i el nen va passar hores mirant el cos de la seva mare. Estava embarassada. Però també llavors tot va avançar, perquè tampoc la màxima expressió de la violència masclista és suficient notícia, per a posar tot potes enlaire, per a picar, per a mantenir en primera línia alguns discursos més enllà de la curiositat. És més, la consellera de Seguretat va dir que "no és fàcil protegir una víctima que no es percep en una situació de risc". Maialen va denunciar abans a la seva parella i tenia ordre d'allunyament. Hem de ser assassinats per a ser protegits?

Amb la fulla en blanc per davant no puc escapçar les tres agressions masclistes denunciades al meu poble en una sola setmana. Haver de tancar les txoznas de la Rochapea. Tudela. Legorreta. Víctimes que apareixen en el documental sobre el cas d'En nom d'elles Kote Capgròs i que no apareixen. Ens diuen que hi ha un "llop" extern, però no, no és un llop extern, el que passa és que vivim en el règim dels llops: un sistema patriarcal que permet i normalitza tot això.

M'agradaria no ser pesat, no sentir tancats els mosquits cada vegada que tinc una fulla blanca en els dos hemisferis cerebrals, en el cos. Escriure sobre una altra cosa. M'agradaria que en les entrevistes de bar de les quadrilles d'homes s'oblidi algun indici de responsabilitat en passar de costat. Per tant, mentre ens donin motius per a ser pesats continuarem sent els més pesats. No sé més, però em sobren pàgines blanques.