Esperant a Godot
Text: Traducció Samuel
Becket: Fundació Juan
Garzia: Escola de teatre Zurriola
Actors: Nerea Arriola, Izaskun Labat, Aitor Andonegi, Guillem Moralen, Arantzazu Lizartza, Iosu Ariño, Amaia Elizalde i Jasone Sertutxa
Directora: Joxerra Facado
Quan/ on: 14 de maig en l'Udal Aretoa de Pasai Sant Pere.

----------------------------------------------------

La llei del teatre és aquí i ara. Per això és tan especial, perquè està viu. Ens connecta amb el present com si res existís més enllà del que està ocorrent en el moment. No es repeteix, no pot repetir-se, no almenys de la mateixa manera. El que es comparteix en aquest espai només es reparteix entre els presents. Aquest és el punt de partida.

En l'esperança de Godot, una creació de 1940. És una de les obres més desconegudes del dramaturg Samuel Beckett, creat en francès i traduït al basc per Juan García en 2001. Està arrelat en el teatre de l'absurd, com si el que passa no tingués sentit. Perquè no passa res: no arriba ningú, a penes passa el temps, no es mouen, es repeteixen els diàlegs, es repeteixen les accions, obliden les coses, actuen com si no s'adonen davant els fets, es van i tornen al mateix lloc, parlen de coses abstractes, no tenen consciència… Però l'espectador pot arribar a creure que és tot el contrari. A pensar que saben molt bé on, quan i què estan fent i a posar a l'home en primera línia. Les coses no succeeixen per qualsevol motiu.

L'obra qüestiona a l'home i a la societat. Què significa ser aquí i ara i què és el que fem. La simplicitat humana i la riquesa de l'ésser. Per a això se'ns presenten dos personatges principals que són l'essència d'aquesta obra: Gogoa (Estragon) i Didi (Vladimir). Tant més simple com més borratxo.

Tampoc saben el que pensen, quan esperen ho saben. I el que no arriba és Godot. Pot ser esperança, pot ser futur. El que no coneixem, la qual cosa desconeixem o el que no sabem. Els personatges posen tota la confiança en això i gairebé a això limiten la seva existència. Que bell és la senzillesa de l'ésser humà, l'apropiació de la nostra presència i sobretot per a què som capaces, perquè Gogoa i Didi no són tuntos. Són conscients de l'absurd de la vida, de la fallida de la humanitat i mostren un desacord amb això, de manera innocent. Són capaços de veure injustícies, encara que no ho hagin nomenat. Parlen de suïcidi o d'anar-se a una altra direcció. Però aquí queden. Potser aquesta és la qualitat de l'ésser humà i de la societat: estar ara i així. Val la pena esperar a alguna cosa que no vindrà? Només existir no ens salvarà.

Seguint la llei del teatre, aprofiti per a mantenir un present que resulta encara més interessant per al teatre no professional. Pròxim i últim passi: el 5 d'octubre en Gasteszena (Egia, Donostia).