Entre els ràpids i profunds canvis que s'estan produint en l'economia mundial es troba la ruptura de molts dogmes de l'edat daurada del liberalisme. Els principis fonamentals que es van establir en el Consens de Washington de finals del segle XX a l'Oest del món, la mínima intervenció dels estats, la rigidesa fiscal, la flexibilitat del mercat laboral, el lliure comerç, estan posant en qüestió últimament. El canvi climàtic, la digitalització, l'explosió de la pandèmia i l'èxit del model econòmic xinès han portat a la superfície els límits de la globalització liberal fins ara.
La setmana passada de maig els països del grup G7 es van reunir al Japó per a evitar la ruptura de les relacions econòmiques i polítiques amb la Xina, a causa d'interessos econòmics creuats. Els principals líders occidentals s'han vist forçats a reduir el risc de relacions amb la Xina des del concepte de desacoblament. L'economia mundial està tancant l'era del multilateralisme de lideratge únic als EUA. Els pols múltiples que envolten les zones continentals emergeixen i cada vegada és més evident l'ombra de la Xina a l'única hegemonia nord-americana. El marc global dels vincles econòmics entre els pobles no està en dubte, però sí moltes línies d'iniciació i política del liberalisme als països occidentals en les últimes dècades, excepte excepcions.
Als EUA, durant l'època de Donald Trump, es van començar a canviar les prioritats de la política econòmica internacional, i el concepte de seguretat nacional i el canvi climàtic amb Joe Biden s'han convertit en eixos de l'estratègia econòmica. Obviant el deute públic del liberalisme ortodox o les preocupacions pel dèficit fiscal, amb l'entrada en vigor del lema Amèrica first, han posat en el centre la política industrial activa, la importància de les cadenes de subministrament, l'ocupació i la tecnologia.
Emergeixen pols múltiples i cada vegada és més evident l'ombra de la Xina a l'única hegemonia nord-americana
Per a això s'han començat a aplicar mesures extraordinàries de política econòmica, com són els aranzels, les subvencions i les sancions, posant l'accent en la inversió. Tots ells són els instruments i mesures que utilitza la Xina durant dècades, que prevalen el camí de la intervenció econòmica. Per exemple, se subvencionaran tres trilones dòlars en la lluita contra el canvi climàtic. També contemplen el reforçament del bé públic, per exemple en el cas dels semiconductors i matèries primeres estratègiques, mitjançant el proteccionisme.
En aquest nou context geoestratègic i polític, la Unió Europea (UE) aplica el canvi de rumb de la política econòmica estatunidenca de forma perseguida i concisa. El liberalisme ortodox, representat pels falcons d'Alemanya i Holanda, continua abordant la seva rígida estratègia, tal com es va demostrar en la reunió d'Ecofina del 14 de març. En ell es va esforçar i es va comprometre a restablir el Pacte d'Estabilitat i Creixement. Recorda que aquest pacte és el que imposa el rigor fiscal a la UE i limita l'ús del pressupost, que va aprofundir en la recessió de la dècada de 2010, i que en l'època de la pandèmia es va suspendre per la gravetat de la situació.
La Unió Europea tornarà a la submissió de les normes fiscals en 2024, convertint-se en una fortalesa mundial del liberalisme. Està per veure si estem a les portes d'una nova ona d'austeritat, però, com als EUA, el risc que la seva autonomia econòmica estratègica i la descarbonització quedin en segon pla si no es retira de la primera línia l'objectiu del deute i el control del dèficit.