argia.eus
INPRIMATU
Pedagogia sense Nord
Tere Maldonado @teremaldon 2023ko maiatzaren 31
PAULA ESTÉVEZ

Hay gent que organitza perfectament la vida i altres que no són tan bons a l'hora de preparar el calendari. Hi ha maneres de viure i pensar quadrades i més lliures (o caòtiques). Reconeixent que cal respectar diferents caràcters (almenys fins a un punt), cada vegada és més necessari planificar la vida a tots: treball, oci, amics, família. Així és, on la temporalització s'ha convertit en ciència o art en si mateixa, les agendes, els calendaris i els horaris són instruments de treball que, lluny de conduir per l'espai, ens organitzen el temps.

Els professors sempre hem hagut de programar la nostra tasca, des de la perspectiva general del curs, distribuir tasques i continguts, organitzar setmanalment la seqüència del que cal treballar a l'aula, etc. Els mateixos Plató en l'Acadèmia, els Aristòtil en el Liceu o els Hipatías en el Serapeo, havien de tenir un pla d'estudis, encara que ells, per descomptat, podien arribar a la classe i parlar del que volien sense cap mena de planificació. Però cal ser Plató, Aristòtil o Hipatia per a poder fer-ho. És evident que l'activitat de l'ensenyament reglat ha d'estar planificada. Els professors no sols abordem les assignatures segons el nostre criteri particular, sinó que ens devem a un pla d'estudis prèviament establert. La planificació ha de ser coherent, inicial, desenvolupament, final, objectius, metodologia per a aconseguir-los, aquest tipus de coses. I, per descomptat, eines que permetin avaluar si hem complert aquests objectius.

Els pedagogs que governen han oblidat que la nostra tasca no és programar, sinó ensenyar. Les programacions han de ser un instrument per a millorar el nostre treball, no el que menja gran part de la jornada

Una part de la pedagogia ha estat aprofundint fins a l'infinit en el bell art de programar, fins a perdre el nord. Des de fa temps ens han donat instruccions per a programar correctament, però últimament l'assumpte ha anat de les mans, segons ha denunciat Sergio de Castro Sánchez en el periòdic El Salt. El grau de precisió que pretenen aconseguir és absurd. La previsió mil·limètrica del petit que fem a l'aula, els objectius (generals, específics), les capacitats (transversals, concretes), les situacions problemàtiques, els continguts de coneixement, les habilitats, els criteris d'avaluació, els procediments... de cadascun dels tallers que demanem als alumnes i alumnes, han d'estar tot interrelacionats i allunyats en el requadre corresponent, en el document, en l'excell infinit i boig.

És massa freqüent: es barregen mitjans i fins. I aquí està tot un cos de professors, omplint i assemblant gran part de la jornada laboral, sense descans, com els esclaus de l'Antiga Roma posaven tessel·les de mosaics, un a l'altre, fent coincidir i encaixar colors i formes segons l'esquema donat. Sí, hi ha diferències entre el treball dels esclaus en l'Antiga Roma i el nostre: a diferència d'ells, nosaltres vivim i treballem a l'interior de la pantalla (qui és més esclau? ); fruit del seu treball, els bells mosaics; el nostre, milions de fragments de PDF penjats en el núvol.

Els pedagogs que governen han oblidat que la nostra tasca no és programar, sinó ensenyar. Les programacions han de ser un instrument (mitjà, recurs) per a millorar el nostre treball, no un càncer que creixi com una mala herba, menjant bona part de la jornada. Recordem el que Borges narrava sobre el Mapa Desmesurat d'aquell Imperi: a la recerca de la perfecció, els cartògrafs locals van arribar a fer un mapa de la grandària del territori mapatge, però un mapa d'aquest tipus no servia per a res. A més, hem d'informar els obsessionats amb la programació que a l'aula cal improvisar amb freqüència. Els mapes han d'ajudar a no perdre el nord.